tancant un any del tot incert

El meu 2010 ha estat per algunes coses més que imprevisible, tant que encara no tinc clar si en puc fer un balanç positiu o negatiu. he tingut de tot però com sempre la meva manera de ser em fa veure més les coses negatives que les positives, no és que ho faci volent, és només que simplement em vénen abans a la memòria els records negatius. És per això que fent un esforç, anomenaré aquí tan sols alguns punts positius d'aquest quasi passat any.

* he recuperat persones que donava per perdudes i ha resultat que no estaven tan lluny.
* he millorat la meva relació amb mi mateixa, encara queda molt per fer sí, però anar fent, anar fent.
* Cada cop m'és més fàcil veure en mi coses bones, també perquè hi ha qui s' encarrega d' evidenciar-les i això sempre és d' agraïr.
* Han entrat a formar part de la meva vida persones noves, novetats agradables, que estaven a la vora però que no tenia per imprescindibles del tot. Espero que aquest 2011 serveixi per consolidar aquestes noves adquisicions que m' han ensenyat que no soy tan mala como parezco tot i que hi hagi qui ho cregui.
* He tingut bons moments de sinceritat, que m' encanten!, tot i que sempre tingui estones per dubtar sobre el que m' han confiat, ja se sap com a bona balança sospeso constantment tot i que voldria no fer-ho i poder creurem les coses a cegues.

I com he dit que només esmentaria coses positives, desitjos pel 2011... encara que ja els he començat a dalt:

m' agradaria poder veure la llum al final del túnel, sigui per bé o sigui per mal, hi ha moltes coses a mitges escampades pel meu camí i moltes d' elles em fan nosa, s' han convertit en càrregues pesades que vaig retrobant una vegada i una altra. voldria tenir la força suficient per llençar-les definitivament d' alt a baix del precipici i no tornar a veure-les més, necessito calma, calma mental, calma interior i aconseguir d' una vegada que els actes dels demés no m' influeixin de forma exhagerada i crec que per aconseguir-ho primer cal despendre's d' aquestes càrregues que arrossego. Desitjo per a mi un 2011 tranquil, tranquil com una bassa d' oli a nivell personal! i també grans moments de pau i tranquil.litat per a vosaltres que segur que mai estan de més!

A mi també se m' encèn el rellotge biològic

el pas dels anys és com a poc desesperant. El temps corre i cada cop amb més freqüència apareixen al meu cap preguntes que fins fa poc no m' havia començat a fer. Coses que no saps si realment aconseguiràs fer mai com tenir un fill, tenir una casa pròpia... i pensant-ho cruament estic més a prop de creure que no que no pas que sí. Si analitzem una mica no em veig en cor de tenir un fill tota sola, primer no tinc ni guanyo prou diners com per "fabricar-lo" i tampoc tinc parella així que s' han acabat les opcions perquè per mi ara mateix no tenir parella vol dir no poder tenir fills, no per qüestions de concepció sinó per qüestions de companyia,oi que ho he dit que no em veig capaç de tenir fills sola? a més perquè no, tenir una parella també significa compartir despeses i problemes, diga'm egoista!
Després està el tema habitatge, en els temps que corren pot algú sol com jo arribar a comprar-se una casa, pis, apartament, diga-li com vulguis? jo crec que no, vés a saber quin banc em donaria una hipoteca ara, i està clar, sense hipoteca, no hi ha entrada pel pis ni tampoc diners suficients per afrontar les mensualitats.
Sense casa propia és poc probable també optar a una adopció oi? si és probable que quan se m' acabi el contracte no me'l renovin i em vegi al carrer ningú s' atreviria a donar-me un nen al meu càrrec veritat? per no parlar de les despeses, també econòmiques, que vol dir adoptar un nen. A més m' ha semblat entendre de l'orgàn competent en adopcions de la generalitat que un requisit per poder optar-hi és ser matrimoni o parella de fet. Llavors les persones solteres no tenen oportunitat?
I un dia i un altre apareixen a les notícies nens que han estat abandonats, al carrer, en contenidors, llençants dins d' una bossa de plàstic per sobre el mur d' una casa només acabar de néixer i em dic, vols dir que a aquests nens no els hauríem de posar més facilitats perquè trobéssin una persona que els donés tota l' estima que els seus pares no els van voler donar? el món és ple de nens que han estat abandonats pels seus pares biològics per un motiu o un altre que no qüestionaré. Nens que conforme passin els anys se sentiran cada vegada més desarrelats per una família que no els ha volgut, hauríem de mirar de trobar-los llar, de propietat o de lloguer el més aviat possible per no allargar la seva pena. I el món també és ple de gent disposada a estimar petites persones forànies incondicionalment i a canvi de res.
Però les coses tristament funcionen així, no hi han diners a la butxaca, no hi lloc on viure ni família que crear. Les bones intencions poc compten.

dubtes

quina sort que hi hagin persones que per molt lluny que les tinguis sempre sembli que estan al teu costat. Hi ha amb qui he estat fins a 2 i 3 anys sense mantenir contacte i sense preguntes, sense situacions estranyes apareixen de nou com si ens haguéssim vist ahir, amb el mateix humor, amb el mateix parlar, amb la mateixa gràcia i amb la mateixa amistat retrovada, com si el temps no hagués passat. Amb la mateixa complicitat i confidència de sempre.
I en aquest moment de dubte, penso en això. En que és més raonable apreciar a aquells que per molt temps que passi saps que pots comptar-hi si algún dia et cal que no pas a aquells que tot i el contacte continu et fan de més i de menys segons com bufa el vent i la situació en la que es trobin.
És una sort, una tranquil.litat saber que només em cal dir necessito... voldria... m' ajudes... perquè es posin en acció.

poseida

sí poseida per un mega encostipat que sembla que s' ha instal.lat dins meu. És com un alter ego diabólic que se m' ha ficat dins i no pensa marxar. I així estic entre mocadors, mocs, mal de cap, tos... i una veu que em va i ve des de fa un parell de dies. Quin malestar!

em sembla que ara sí em pesen els anys

crec que estic començant a notar el pes dels 30. Els dies s'em fan inaguantables

com ho podria fer?

com podria envoltar-me d' una bombolla on no hi pogués passar res ni ningú més que aquells a qui jo els ho permeto?
hi ha dies en que m'agradaria aillar-me de tal manera del món que m'ho imagino i tot. Ficar-me dins una bombolla espaiosa, transparent, on no hi entrés el so, des d' on mirar als altres però sense que et molestessin. Un lloc confortable on poder estar en silenci, en calma, amb una caloreta que t' envolta i reconforta i on fins i tot volar quan et vingui de gust, gravetat 0.
Sona estrany oi? però el cert és que m' ho he imaginat més d' una vegada. No hi ha telèfon, no hi ha gent, només jo amb mi mateixa. I reconec que aquesta fase tan bèstia no pot ser per sempre però i una estoneta només? és que l' empresa hauria de tenir una habitació del pànic, un lloc on refugiar-se i on algú et fes un massatget de 15 minuts que et relaxés i et tornés la tranquil.litat ni que fós per mitja horeta més. Perquè hi ha dies, que ja no se si comptar fins a 80.000, fotre un crit o arrencar a plorar, que és el que habitualment faig. Hi ha dies, massa sovint trobo, que no estic bé amb mi mateixa i que qualsevol cosa sem posa malament.
I arrives a casa i fan sálvame, amb aquells crits que foten també aquesta gent... parlant tots a la vegada... buuufff, respira, respira penso, tot passarà.
Noto que conforme passa el temps m'és més fàcil carregar-me de forma més ràpida. Perdo la paciència. Tot m' afecta massa i sempre de forma negativa. Em prenc les coses fatal. I penso, perquè t' ho prens tan a pit? si per molt que t' emprenyis dona tot seguirà igual. Jo fent la feina que faig, els altres fent la feina que fan, jo cobrant el que cobro... no exageris perquè hi ha coses que són inamobibles i facis el que facis, per molt que t'esforcis, ningú et donarà res pel teu esforç.
I la sensació dins meu és de buit, un buit enoooorrrme. Un buit que augmenta amb l' angoixa de veure que et retreuen res i que no veuen en canvi les moltes coses bones que faig, o que crec que faig, que igual tampoc...
Vols un consell Montse? o aprens a dir el que penses sense que el que has dit t' afecti fins al punt de sentir-te malament i d' arrivar a casa i posar-te a plorar perquè has estat sincera o aprens a fer la rialleta, a quedar bé amb tothom i a que et rellisqui tot.

Doncs saps que? no veig cap de les dues coses clares. Hi hauré de continuar pensant però no es pot viure a la defensiva. De moment a falta de bombolla, intentaré distreure'm amb alguna cosa que no m' acabi fent plorar, que últimament no és gens fàcil. Perquè poso música i ploro, miro una película i ploro, llegeixo un llibre i ploro també

new look

avui sessió de peluqueria per començar el dia, per veure's una mica diferent ja de bon matí.
Que tindran les peluqueres amb les planxes? facis el que et facis, sempre t' acaben planxant el cabell. Què no sabem acabar la feina d' una altra manera?
hola, hola... si el tallat ja queda perfecte no cal planxar-lo, no quedarà millor per això. I a més als que tenim la cara petita, si ens planxeu el cabell, no sen's veu cap hombre! visca l' acabat natural i el volum!

doncs això

a mi sempre m' ha agradat el teu nas

Per fi un curs profitós

després d' haver assistit a multitud de jornades, cursos... i d' haver vist quantitat de ponències he de dir que les jornades d' il.luminació als museus del Museu de Lleida han estat de les més profitoses que he vist.
És habitual que un vagi a aquest tipus d' actes molt il.lusionat, esperant trobar respostes a coses que el preocupen i que al final, un cop hi és, resulti que les ponències i els conferenciants tenen poc a veure amb el que s' esperava d' elles. Generalment, molta teoria, molta retorica que es dóna un cop i una altre donant voltes sobre la mateixa qüestió, repetició rera repetició i tot acaba sent un discura aigualit.
Aquesta vegada, tot i la càrrega tècnica, de física, ingenieria, que jo no em veig amb cor de memoritzar, el regust general ha estat bo. Conceptes en principi difícils per algú com jo que s' han explicat amb una sencillesa imprescindible per poder transmetre'ls. En definitiva, un transcurs bastant clar i entendor i força proximitat.
Ens ha quedat clar, els leds encara no estan llestos per ser utilitzats en museografia. Cal esperar. Está claro?

Lo que bien empieza mal acaba

Doncs sí, avui el dia ha començat amb bon peu. Una sensació estranyament feliç
m' envoltava sense saber perquè.
He arribat i m' he posat mans a la feina. idees, idees, idees. Estic en una espiral de creació i idees noves. Sense saber com apareixen nous projectes dins el meu cap, un munt de cosetes, de probabilitats, d' hipòtesis, com un brain storming. Noves visites que s' han d' acabar de perfilar, o que s' han de perfilar del tot. però tot apareix així, de sobte, sense pensar-hi massa i serà qüestió de que comenci a apuntar-ho perquè són tantes coses que quan vulgui reprende-ho en serio no recordaré com anava.
I arrivo a casa i les sensacions canvien totalment. Algú a forçat els panys del trasters i han quedat oberts. No falta res però la idea de que qualsevol hagi estat a l' edifici sense saber-ho m' espanta. I si la propera vegada intenten entrar al pis? que faré?
La porta del carrer resulta que l' havien manipulat perquè tot i tancant-la es pugui obrir sense clau des de fora. La solució més fàcil sembla ser canviar el pany però ara ja res tornarà a ser el mateix. Haurem de dormir amb un ull obert atents a qualsevol soroll o moviment estrany quan estiguem a casa i esperar que al tornar qualsevol dia no ens trobem el pis buit o el que és pitjor esperar que ningú vulgui entrar al pis quan siguem dins. Ja no sé quan podré tornar a dormir tranquil.la

un record constant

uns dies ja amb trenta anys a sobre i continúo cuinant com sempre, ficant-me a la cuina cada dos per tres, així doncs segueixo igual, almenys en això. De cara a l' hivern escudella almenys un cop per setmana, o dos, o tres... depen del fred. Que bé un plat d' escudella a la nit quan el fred apreta i saps que a fora està glaçant.
La cuina em fa pensar sempre en la meva àvia, que el proper gener farà ja un any que no hi és. La veig sempre dins la seva cuina, fos l' hora que fos. primer a comprar i després a cuinar. Arreglant mongetes tendres collides de l' hort per congelar-les, o preparant unes bledes amb patates d' aquelles que quan era petita només menjava a casa la iaia, no hi havia forma de fer-me menjar bledes enlloc més. També la recordo quan arribava de cole a les tardes i berenava davant la tele amb els meus cosins. La iaia sempre procurant que no ens faltés de res.
L' escudella me la recorda especialment, és un dels seus plats dels que encara em sembla poder recordar-ne fins i tot el gust. Que bona! escudella amb pollastre, botifarra, ossos de vedella... nap, patata... i aquella pilota! boníííssima! ningú l' ha preparada mai igual.
Imagino que aquest bon record fa que acostumi a preparar escudella moltes vegades i que intenti que cada cop que ho faig em quedi una mica més bona. I la veig, primer la carn, després les verdures i per acabar la pilota! millor dit les pilotes! perquè si la meva mare sempre ha ficat a l'olla una sola pilota gegant, la iaia en feia moltes de petites perquè tothom tingués la seva al plat. Jo també ho faig així, manies o bons records.
I com no es llença res la farina blanca que sobra d' arrebossar les pilotes s' afegeix també a l' olla i serveix per espesir el caldo.
Quina llàstima no haver après a fer aquells marracons de vici dels que me'n menjava fins i tot dos plats plens! la iaia era una gran cuinera, s' ho prenia amb dedicació i l' escudella i els macarrons són els dos plats que més em fan pensar en ella.

A les portes dels 30

Quan queda poc més d' un dia per cumplir els 30 anys no se pas on sóc. He fet coses, han passat coses, moltes durant aquest temps, bones, dolentes, millors i pitjors. Coses que m' agradaria recuperar i d' altres que preferiria deixar enrera. El cert és que és ben veritat allò de que no es pot recuperar el temps perdut i en aquest punt on em trobo tinc un regust d' insatisfacció per no haver complert alguns propòsits i desitjos, el mateix que pot tenir qualsevol persona amb una mica humana al veure que se li escapa el temps suposo. Pertant no crec que sigui gaire diferent als demés i considero que qualsevol pot sentir o pensar el que jo sento ara. Un bocí d' incertessa.
Tot i així em sento orgullosa d' haver tirat endavant amb moltes coses que creia difícils, amb moltes coses que em feien por o respecte. Amb moltes coses que mai havia imaginat que podia fer i que han resultat convertir-se en les millors experiències del que porto de vida, si més no han resultat ser experiències de superació personal que m' han fet créixer com a persona per molt complicades que hagin estat. He conegut punts de vista que mai pensaba que podia tenir, he après, he experimentat, m' he posat al límit, he plorat, he rigut i he conegut persones que seré incapaç d' oblidar mai i a les que reservo un troç de cor i d' estima. He viscut.
I a hores d' ara una pregunta fàcil de fer-se a un mateix seria com he d' encarar el futur? diuen que els 30 marquen un abans i un després, que són una etapa decisiva de creixement i assentament personal. potser sí que ho són? potser no ho sabré fins que no hagi complert els 40. Afronto el futur a curt plaç perquè no se que passarà demà. I perquè no tinc ganes de fer planificacions que al no cumplir-se em facin sentir estúpida com tantes altres vegades. El millor serà aprendre a conformar-se tot i que això pugui semblar una postura cobard. El món és dels valents, dels que arrisquen per aconseguir el que volen i a vegades surt bé i a vegades malament. Veient com està el món... jo ni se el que vull ni he estat mai valenta.

quan les sorpreses estan a la ordre del dia

Mira que et sembla conèixer sempre prou bé a la gent però sempre hi ha alguna cosa amb la que et poden sorprendre. Coses inesperades o coses que realment esperaves però que pensaves que no arribarien mai a ser, desconcert. Realment es pot arribar tan lluny? hi ha gent tant i tant interessada?? és increible el que es pot arribar a descobrir com si res en qüestió de dies.
I jo no se que pensar...

brrrrrrrrrrrr que més pot passar?

després d' una cosa l' altra però últimament tots els esdeveniments tenen un regust amarg, negatiu, és que pot passar res més encara????
les humitats ja s' assequen però la marca que han deixat, ahí sigue. La tele sense funcionar i van passant els dies. La feina s' acumula, molt! quin descontrol! mi mente ya no es lo que era, no arribo a tot. Regals per fer, en pocs, poquíssims dies i jo sense saber que regalar. I un aniversari que s'acosta, el meu, que dedueixo no serà el que m' esperava.
brrrrrrrrrrrrrr
M' envaig a experimentar a la cuina a veure si em distrec!

humitats

pluja, pluja i més pluja, amb el que m' agrada que plogui i ara això es converteix en taques d' humitat pel pis! quina merda, quina merda, quina merda! el meu petit refugi s' enfonsa o més ben dit s' inunda.

What happens to you?

Els millors amics no són els que et segueixen la corrent, no són els que et diuen que sí quan volen dir no, no són amb els que pots comptar només per coses alegres i tampoc aquells que comparteixen sempre la teva opinió.
Algú que es mereix se catalogat d'amic deu ser aquell que és capaç de donar-te una opinió sincera de les coses, per molt dura o poc agradable que sigui i no aquell que es dedica a dir-te només el que vols sentir.
Donar una opinió sincera pot ser molt difícil sobretot perquè sempre intentes dir sense voler ferir. Però quan els temes són desagradables i a sobre hi ha una implicació emocional saps que per molt que ho vulguis disfressar el dolor està garantit. Hi han coses, hi han temes, que són complicats "de adornar" per molt que s' intenti.
Caldria potser que un mirés més enllà del seu nas i deixés de pensar en si mateix per un moment, potser caldria preguntar-se "i als altres? que els passa als altres?" Mirar somewhere over de rainbow per descobrir que no tothom està en contra teva, per descobrir que els núvols no només s' alcen damunt el teu cap, que cadascú arrossega el seu núvol que li fa ombra. I potser així entendre que ja n' hi ha prou del jo, jo, jo, jo.
Faré el que pugui

anades i vingudes

viatjar, viatjar i viatjar. No hi ha qui em pari.
Madrid, Bilbao en quatre dies, encantador i en canvi també esgotador,i per postres un munt de feina acumulada a la taula que... m' espera!! i un telèfon que no deixa de sonar, que... també m' espera!! i això i allò i lo de más allà i encara queda Segorbe i Pamplona, i totes aquelles ciutats a les que algú se li pugui acudir on enviar-me durant els dies que quedin pel mig.
La setmana que ve, primera escola.

La responsabilitat tiene un lado oscuro, muy muy oscuro. Ummmm, respira...!

ups no se que dir

arribo tan cansada que no puc ni escriure i avui no ha estat un dia especialment dur. Dia de retrobades i de sensacions estranyes, a vegades una mirada o un somriure valen molt més que la gran parrafada i no cal dir res més. S' endevina el final.
I ara a esperar l' hora de Mujeres Desesperadas, no m' ho perdo mai. Ai, jo sí que estic deseperada...que serà de mi?

avui m' han fet un regalet

Avui he rebut un regal que no esperaba, un teixit fet a mà de Guatemala, que xulo!!!! m' ha fet molta ilusió.
No se que en faré el penjo?
Guatemala ha de ser bonic, Tikal!!!
però a falta d' anar-hi estic esperant un viatget més proper, el de Madrid! ja en tinc ganes. A veure com pinta la setmana i d' aquí res cap a Madrid, peruqè m' agradarà tant aquesta ciutat que no me'n canso mai d' anar-hi?

un pes a sobre

Avui torno a sentir damunt meu la llosa del temps perdut, la sensació de no tirar endavant i d' haver-me quedat enrera, en algun punt del meu camí.
I dubtant de si podré mai acabar de rependre els passos he recordat el meu blog, aquell lloc on tot sovint hi escribia i que sembla ara més que mai que ha quedat obsolet.
Què curiós rellegir coses que has escrit fa tan de temps i que curiós, que escriure en aquest mínim espai d' un lloc enorme de ves a saber on, resulti fins i tot íntim davant la immensitat del facebook. Aquest és un espai reservat per mi i pels meus pensaments i pels pocs que estiguin interessats a llegir-los.
Durant aquest temps de silenci he retrobat companyies, m' he perdonat algunes coses de mi mateixa i també he après a perdonar per retrobar la calma. Però a vegades la companyia tot i que bona, te un punt incòmode, i és que de moment sé que tot i que ho intento, no se perdonar l' engany.
Aquest és un moment en que les meves pors reapareixen i en el que allò que semblava evident dins el meu cap i que s' havia intentat amagar, veu finalment la llum.