ups no se que dir

arribo tan cansada que no puc ni escriure i avui no ha estat un dia especialment dur. Dia de retrobades i de sensacions estranyes, a vegades una mirada o un somriure valen molt més que la gran parrafada i no cal dir res més. S' endevina el final.
I ara a esperar l' hora de Mujeres Desesperadas, no m' ho perdo mai. Ai, jo sí que estic deseperada...que serà de mi?

avui m' han fet un regalet

Avui he rebut un regal que no esperaba, un teixit fet a mà de Guatemala, que xulo!!!! m' ha fet molta ilusió.
No se que en faré el penjo?
Guatemala ha de ser bonic, Tikal!!!
però a falta d' anar-hi estic esperant un viatget més proper, el de Madrid! ja en tinc ganes. A veure com pinta la setmana i d' aquí res cap a Madrid, peruqè m' agradarà tant aquesta ciutat que no me'n canso mai d' anar-hi?

un pes a sobre

Avui torno a sentir damunt meu la llosa del temps perdut, la sensació de no tirar endavant i d' haver-me quedat enrera, en algun punt del meu camí.
I dubtant de si podré mai acabar de rependre els passos he recordat el meu blog, aquell lloc on tot sovint hi escribia i que sembla ara més que mai que ha quedat obsolet.
Què curiós rellegir coses que has escrit fa tan de temps i que curiós, que escriure en aquest mínim espai d' un lloc enorme de ves a saber on, resulti fins i tot íntim davant la immensitat del facebook. Aquest és un espai reservat per mi i pels meus pensaments i pels pocs que estiguin interessats a llegir-los.
Durant aquest temps de silenci he retrobat companyies, m' he perdonat algunes coses de mi mateixa i també he après a perdonar per retrobar la calma. Però a vegades la companyia tot i que bona, te un punt incòmode, i és que de moment sé que tot i que ho intento, no se perdonar l' engany.
Aquest és un moment en que les meves pors reapareixen i en el que allò que semblava evident dins el meu cap i que s' havia intentat amagar, veu finalment la llum.