A casa meva som aficionats als congelats, i si pot ser rotllo delicatessen millor que millor no us penseu.
Ahir al vespre vaig obrir el congelador a l'hora de sopar en busca de les meves brotxetes "yakitori" (pels no aficionats a la cuina japonesa són brotxetes de pollastre envadurnades en salsa de soja dolça) però al agafar la caixa, vaig veure que a sota hi havien unes estupendes croquetes... ja sabia que hi eren però al veure-les em van venir de gust, upps! canvi! total que vaig acabar fotent-me les croquetes de pernil ibèric ehh!! que ja us he dit que el rotllo delicatessen em mola.
Mentres es feien a la paella feien una oloreta ja!! uhhhmmmm! me'n vaig crospir tres en plat petit i amb forquilla de postre (com si fos una tapeta d'un bar :-) ) i acompanyades d'unes olivetes en vinagre que tenia a la nevera i que clar quan vaig veure tampoc vaig poder resistir!!!
Últimament no puc parar de menjar guarreries d'aquest tipus, ja se que és un tema hormonal però vull parar ja si us plau!!! avui m'he passat el que porto de dia a base de xocolata i caramels i encara he de dinar!!!
divendres, 29 de febrer del 2008
dijous, 28 de febrer del 2008
Una que se va!
Je,je, je... el mes de febrer me l'he passat de casa a la feina i poca cosa més a part d'algún sopar o cine. Doncs bé ha arrivat l'hora de tornar a fer la maleta!!
Quan em van dir que no era segur que pogués anar al congrés de Madrid a l'abril, em vaig desanimar una mica perquè en tenia ganes i perquè m'agrada anar a Madrid (això que no fa massa que hi vaig estar) però sempre hi trobes alguna exposició interessant per veure i concretament ara en fan una de Picasso al Museu Reina Sofía que vull veure.
Doncs bé veient que no podria aprofitar l'ocasió per anar-hi i que la Roser, tornant jo d'Amsterdam, em va dir que a veure quan anavem de viatge que ella mai havia pujat a un avió... em va semblar que era el moment d'agafar l'avió plegades i de marxar a Madrid a veure la expo.
Fa un parell de dies em van assegurar que sí que vaig al Congrés així que tampoc és qüestió de marxar al març i tornar-hi a principis d'abril a Madrid... canvi de plans!!! i tachan tachan!!! agafarem l'avió el dissabte 29 de març per anar a Santiago de Compostela!!! jo no hi he estat mai i mira la Roser tampoc així que... que más se puede pedir?? tornem diumenge, una escapada de cap de setmana i ja ho tinc tooot reservat, vols i hotel ah i amb les targetes d'embarc ja impreses eh!!! que us pensaveu? que no soc previsora?
Ara a informar-me sobre la ciutat i a carregar ganes de pasar-ho bé. Segur que amb la Roser m'ho passo de conya. Ja tinc ganes de veure-li la cara que fa quan s'enlairi l'avió :-) no és per res però... amb qui millor que amb mi podria viure ella aquesta primera vegada??? m'agrada ser jo qui l'acompanyi en aquesta nova experiència!!!
I em penso fotre fins el cul de pulpo a la gallega!!! i d'empanada també!!!
Quan em van dir que no era segur que pogués anar al congrés de Madrid a l'abril, em vaig desanimar una mica perquè en tenia ganes i perquè m'agrada anar a Madrid (això que no fa massa que hi vaig estar) però sempre hi trobes alguna exposició interessant per veure i concretament ara en fan una de Picasso al Museu Reina Sofía que vull veure.
Doncs bé veient que no podria aprofitar l'ocasió per anar-hi i que la Roser, tornant jo d'Amsterdam, em va dir que a veure quan anavem de viatge que ella mai havia pujat a un avió... em va semblar que era el moment d'agafar l'avió plegades i de marxar a Madrid a veure la expo.
Fa un parell de dies em van assegurar que sí que vaig al Congrés així que tampoc és qüestió de marxar al març i tornar-hi a principis d'abril a Madrid... canvi de plans!!! i tachan tachan!!! agafarem l'avió el dissabte 29 de març per anar a Santiago de Compostela!!! jo no hi he estat mai i mira la Roser tampoc així que... que más se puede pedir?? tornem diumenge, una escapada de cap de setmana i ja ho tinc tooot reservat, vols i hotel ah i amb les targetes d'embarc ja impreses eh!!! que us pensaveu? que no soc previsora?
Ara a informar-me sobre la ciutat i a carregar ganes de pasar-ho bé. Segur que amb la Roser m'ho passo de conya. Ja tinc ganes de veure-li la cara que fa quan s'enlairi l'avió :-) no és per res però... amb qui millor que amb mi podria viure ella aquesta primera vegada??? m'agrada ser jo qui l'acompanyi en aquesta nova experiència!!!
I em penso fotre fins el cul de pulpo a la gallega!!! i d'empanada també!!!
dimecres, 27 de febrer del 2008
Estic rebentada!!!
Bufff!! avui ha estat un dia dur per mi, no tenia forces, m'he cansat molt i sentia que no podia més. Em tingut feina, tampoc exagerada però com em trobava molt cansada el dia se m'ha fet insufrible.
Les cames em pesen, els ulls sembla que no els pugui obrir del tot, se'm tanquen...sabeu aquella sensació de que tots els òssos del còs multipliquen el seu pes per 100 i et costa caminar, aguantar-te dreta, però quan seus dius por fin!!!! però tot i així continues notant aquell pes damunt teu?... doncs tot el dia me l'he passat així jo.
No és estrany, tinc una explicació lògica, ahir vaig anar a fer-me un massatge. És una cosa que intento fer un parell de cops al mes, em va bé per tots els meus dolors d'esquena i ara ja tocava.
Portava una setmaneta que a les nits em desperto cada dos per tres del dolor que noto a l'esquena. Noto una fiblada i pum em desperto per cambiar la postura. Això fa que no dormi gens bé. Així sé que ha arribat l'hora de que em tornin a apretar i a achuchar de cap a peus per tornar a posar-ho tot a lloc. És la manera com el meu còs diu Basta!!!! donant pel sac a les nits :-)
La veritat és que m'hi noto, però lluny de que pogueu pensar que el massatge és un estat de relaxació brutal durant una horeta, diguem que hi ha temps per tot.
Un massatge representa tenir una persona burxant allà on et fa mal una vegada i una altra. Així que quan tens un lloc del que queixar-te de veritat doncs relaxant, relaxant no és.
El massatge pot ser més o menys intens però digue'm que si és massa poc intens no serveix de gaire.
Tot i així, combinant els apretons forts amb d'altres de menys forts acabo sortint d'allà mig adormida.
El problema bé al dia següent i l'altre i a vegades l'altre també, que et sents com si t'haguessis passat 3 hores seguides a una classe d'aeròbic. Tot està adolorit!!! i la sensació molt agradable no és, sembla que t'hagin fotut una pallissa, i no és per menys!!! però després... als dos dies (o tres a vegades) sembla que el còs s'allibera de tot aquell mal rotllo i es recobra toooota l'energia, hem tornat a renéixer!! les piles estan carregades!
Doncs a mi després del dia que he passat, ara m'inunda la sensació de mandra, tinc ganes de ficar-me al llit i dormir, dormir, dormir... a veure si per fi puc fer-ho d'una tirada.
Bona nit!!!
Les cames em pesen, els ulls sembla que no els pugui obrir del tot, se'm tanquen...sabeu aquella sensació de que tots els òssos del còs multipliquen el seu pes per 100 i et costa caminar, aguantar-te dreta, però quan seus dius por fin!!!! però tot i així continues notant aquell pes damunt teu?... doncs tot el dia me l'he passat així jo.
No és estrany, tinc una explicació lògica, ahir vaig anar a fer-me un massatge. És una cosa que intento fer un parell de cops al mes, em va bé per tots els meus dolors d'esquena i ara ja tocava.
Portava una setmaneta que a les nits em desperto cada dos per tres del dolor que noto a l'esquena. Noto una fiblada i pum em desperto per cambiar la postura. Això fa que no dormi gens bé. Així sé que ha arribat l'hora de que em tornin a apretar i a achuchar de cap a peus per tornar a posar-ho tot a lloc. És la manera com el meu còs diu Basta!!!! donant pel sac a les nits :-)
La veritat és que m'hi noto, però lluny de que pogueu pensar que el massatge és un estat de relaxació brutal durant una horeta, diguem que hi ha temps per tot.
Un massatge representa tenir una persona burxant allà on et fa mal una vegada i una altra. Així que quan tens un lloc del que queixar-te de veritat doncs relaxant, relaxant no és.
El massatge pot ser més o menys intens però digue'm que si és massa poc intens no serveix de gaire.
Tot i així, combinant els apretons forts amb d'altres de menys forts acabo sortint d'allà mig adormida.
El problema bé al dia següent i l'altre i a vegades l'altre també, que et sents com si t'haguessis passat 3 hores seguides a una classe d'aeròbic. Tot està adolorit!!! i la sensació molt agradable no és, sembla que t'hagin fotut una pallissa, i no és per menys!!! però després... als dos dies (o tres a vegades) sembla que el còs s'allibera de tot aquell mal rotllo i es recobra toooota l'energia, hem tornat a renéixer!! les piles estan carregades!
Doncs a mi després del dia que he passat, ara m'inunda la sensació de mandra, tinc ganes de ficar-me al llit i dormir, dormir, dormir... a veure si per fi puc fer-ho d'una tirada.
Bona nit!!!
dilluns, 25 de febrer del 2008
Perquè l'amor pot fer-te tornar boja?
Aquest és el títol d'un article que vaig llegir en una revista dissabte. Comença amb una cita de Nietzsche "Siempre hay un poco de locura en el amor y un poco de amor en la locura" i desxifra de forma científica substàncies que intervenen en el procés amorós i que poden derivar en procesos que en diuen insans.
Un detall que no em va agradar massa de percebre és que sempre parlen en femení ( que passa que només les nenes ens podem tornar completament loques per culpa de l'amor o que? seran tarugus!!)
Bé assenyalar tres estats "insans" de l'amor dificilment controlables: L'obsessió, L'ansietat i els gelos.
En l'obsessió i juga un paper inportant la dopamina que el cervell produeix en excés quan ens sentim atrets per algú fins al punt de centrar-nos gairebé exclusivament en aquella persona. També hi interactúa la serotonina, que ens afecta a l'estat d'ànim i fa que estiguem millor o pitjor en funció de si les nostres expectatives amoroses es compleixen. Si no es compleixen...je, je diu que pot fer-nos anular la nostra personalitat en intentar aconseguir l'atenció de l'altre.
De l'ansietat en té la culpa tota la revolució hormonal interior que ens produeix l'amor. De fet diuen que les persones enamorades demostren menys activitat al cortex cerebral prefrontal del cervell, on es desenvolupa la presa de decisions. Vaja que si estem enamorats vol dir que no estem capacitats per prendre decisions de forma sensata. En la mesura que els plans i projectes en parella no resultin l'ansietat ens portarà cap a un estat d'ira constant perquè no acceptem la realitat!!! diooos mio!!
Després estan els gelos, que segur que tots coneixem més o menys bé. Doncs bé sobre aquests diuen que si es tornen constants poden acabar en una patologia clínica que es diu deliri celotípic o el que és el mateix vigilar i controlar a l'altre dia sí dia també.
No se vosaltres però jo després d'això se que he estat enamorada. Estic loca, loca, loca, loca!!!
Un detall que no em va agradar massa de percebre és que sempre parlen en femení ( que passa que només les nenes ens podem tornar completament loques per culpa de l'amor o que? seran tarugus!!)
Bé assenyalar tres estats "insans" de l'amor dificilment controlables: L'obsessió, L'ansietat i els gelos.
En l'obsessió i juga un paper inportant la dopamina que el cervell produeix en excés quan ens sentim atrets per algú fins al punt de centrar-nos gairebé exclusivament en aquella persona. També hi interactúa la serotonina, que ens afecta a l'estat d'ànim i fa que estiguem millor o pitjor en funció de si les nostres expectatives amoroses es compleixen. Si no es compleixen...je, je diu que pot fer-nos anular la nostra personalitat en intentar aconseguir l'atenció de l'altre.
De l'ansietat en té la culpa tota la revolució hormonal interior que ens produeix l'amor. De fet diuen que les persones enamorades demostren menys activitat al cortex cerebral prefrontal del cervell, on es desenvolupa la presa de decisions. Vaja que si estem enamorats vol dir que no estem capacitats per prendre decisions de forma sensata. En la mesura que els plans i projectes en parella no resultin l'ansietat ens portarà cap a un estat d'ira constant perquè no acceptem la realitat!!! diooos mio!!
Després estan els gelos, que segur que tots coneixem més o menys bé. Doncs bé sobre aquests diuen que si es tornen constants poden acabar en una patologia clínica que es diu deliri celotípic o el que és el mateix vigilar i controlar a l'altre dia sí dia també.
No se vosaltres però jo després d'això se que he estat enamorada. Estic loca, loca, loca, loca!!!
diumenge, 24 de febrer del 2008
Aprofitant la vena cinematogràfica d’aquests dies avui escriuré una mica sobre alguns dels actors que més m’agraden i que són una aposta segura a l’hora de gaudir d’una pel.lícula. De qualsevol d’ells us diré que és 100% recomanable anar al cine només per veure com de bé fan la seva feina.
Un bon exemple d’això és Christian Bale, un actoràs de cap a peus, un tio seriós i amb un aire misteriós que el fa únic, bufff i un d’aquells que jo trobo tan i tan guapos i interessants. El vaig veure per primera vegada a “Els rebels del swing” una pel·lícula sobre la segona guerra mundial on hi sortia amb en Robert Sean Leonard (que recordareu per la peli “ El club de los poetas muertos” ). Va fer de Batman al 2005 a “Batman begins” i es torna a posar dins la disfressa aquest any perquè estrena nova entrega “ El caballero negro” (jo no la veure, les múltiples pelis de Batman, com les de Spiderman…en definitiva de superherois amb capa o sense no em diuen res).
Si el voleu gaudir en tota la seva essència mireu “American Psicho” tremenda la pel·lícula i ell està genial.
Un altre dels més complerts és Johny Depp. El trobareu en gran part de la filmografia de Tim Burton però també en altres pel·lícules com “Chocolat”, “A qui estima en Gilbert Grape?”, “La ventana secreta” o a les diferents entregues de “Piratas del Caribe”. Un adjectiu, camaleònic, sembla que aquest noi és capaç de fer a la perfecció qualsevol paper.
A Kevin Bacon el recordo de “Algunos hombres buenos” on hi sortia amb el Tom Cruise i la Demi Moore. Te una filmografia molt i molt llarga, el trobareu a moltes pelis, algunes de les més conegudes són “Río Salvaje” per la que el van nominar com a millor actor secundari als Globus d’Or o “Mystic river”.
Sean Penn és un actor mític ja, un dels grans, dels que sembla que treballen i treballen i sempre ho donen tot però potser no estan tan reconeguts com caldria. No us el podeu perdre a “Pena de muerte” tot i que l’Òscar li van donar per Mystic River, últimament ha fer “La delgada línea roja” o “21 gramos”
Britànic. Gary Oldman serà per mi per sempre més “Drácula” de Coppola, i qui no el recorda així? Jo també em deixaria mossegar per un Drácula així d’estupendo!! Però ara que cada vegada sóc més aficionada al cinema fantàstic com “el senyor de los anillos” o Harry Potter (perquè mai està malament fugir una mica del món real que ens envolta i crear nous mons) també l’he disfrutat com a Syrius Black.
També britànic és Hugh Grant. Un d’aquells tios que els mires i t’envaeix una sensació de felicitat, o almenys a mi. És graciós, suposo que com a conseqüència de la gran quantitat de papers còmics que ha fet. Diria que és una mica payasito o això em sembla quan el veig. Una de les pel.lícules que més m’han agradat d’ell ha estat Love Actually, super romanticona!! I que en dieu del diari de Bridget Jones?
Liam Nesson, si no heu vist “La lista de Schindler” no heu vist una obra mestra.
També a la Lista de Schindler hi sortia Ralph Fiennes. Un tio super elegant tant pel seu aspecte com per la seva forma d’interpretar. Altres pelis: Cumbres borrascosas, el paciente inglés, el rey Lear o el jardinero fiel.
I amb ell ja van tres britànics.
Joaquin Phoenix, germà per antonomàsia del malaurat River Phoenix. Encara que no ho sembli gens és nascut a Puerto Rico. El vaig veure per primera vegada a “El secreto de los Abbot” i també a “El bosque” però on està sublim és a “Gladiator” és sens dubte el millor contrincant que li haurien pogut buscar a l’arrogant Russel Crow, sí senyor Ave Cesar!! Quin tros d’home i quina careta tan perfecta!! Com a historiadora de l’art antic us recomano Gladiator, per les recreacions hiper exactes dels monuments antics i dels no tan antics també!
Carai no esperava ser tan mitòmana. Quan he començat a fer aquest post no pensava que em sortirien tants actors a recordar, però han anat apareixent així que serà per alguna cosa. Perdoneu la parrafada. Queda pendent l’apartat dones, que també n’hi ha ehhh. Només un actor més:
No he vist el capitán “Alatriste” però Viggo Mortensen està per veure’l i remirar-lo a la saga del Senyor dels Anells.
Un bon exemple d’això és Christian Bale, un actoràs de cap a peus, un tio seriós i amb un aire misteriós que el fa únic, bufff i un d’aquells que jo trobo tan i tan guapos i interessants. El vaig veure per primera vegada a “Els rebels del swing” una pel·lícula sobre la segona guerra mundial on hi sortia amb en Robert Sean Leonard (que recordareu per la peli “ El club de los poetas muertos” ). Va fer de Batman al 2005 a “Batman begins” i es torna a posar dins la disfressa aquest any perquè estrena nova entrega “ El caballero negro” (jo no la veure, les múltiples pelis de Batman, com les de Spiderman…en definitiva de superherois amb capa o sense no em diuen res).
Si el voleu gaudir en tota la seva essència mireu “American Psicho” tremenda la pel·lícula i ell està genial.
Un altre dels més complerts és Johny Depp. El trobareu en gran part de la filmografia de Tim Burton però també en altres pel·lícules com “Chocolat”, “A qui estima en Gilbert Grape?”, “La ventana secreta” o a les diferents entregues de “Piratas del Caribe”. Un adjectiu, camaleònic, sembla que aquest noi és capaç de fer a la perfecció qualsevol paper.
A Kevin Bacon el recordo de “Algunos hombres buenos” on hi sortia amb el Tom Cruise i la Demi Moore. Te una filmografia molt i molt llarga, el trobareu a moltes pelis, algunes de les més conegudes són “Río Salvaje” per la que el van nominar com a millor actor secundari als Globus d’Or o “Mystic river”.
Sean Penn és un actor mític ja, un dels grans, dels que sembla que treballen i treballen i sempre ho donen tot però potser no estan tan reconeguts com caldria. No us el podeu perdre a “Pena de muerte” tot i que l’Òscar li van donar per Mystic River, últimament ha fer “La delgada línea roja” o “21 gramos”
Britànic. Gary Oldman serà per mi per sempre més “Drácula” de Coppola, i qui no el recorda així? Jo també em deixaria mossegar per un Drácula així d’estupendo!! Però ara que cada vegada sóc més aficionada al cinema fantàstic com “el senyor de los anillos” o Harry Potter (perquè mai està malament fugir una mica del món real que ens envolta i crear nous mons) també l’he disfrutat com a Syrius Black.
També britànic és Hugh Grant. Un d’aquells tios que els mires i t’envaeix una sensació de felicitat, o almenys a mi. És graciós, suposo que com a conseqüència de la gran quantitat de papers còmics que ha fet. Diria que és una mica payasito o això em sembla quan el veig. Una de les pel.lícules que més m’han agradat d’ell ha estat Love Actually, super romanticona!! I que en dieu del diari de Bridget Jones?
Liam Nesson, si no heu vist “La lista de Schindler” no heu vist una obra mestra.
També a la Lista de Schindler hi sortia Ralph Fiennes. Un tio super elegant tant pel seu aspecte com per la seva forma d’interpretar. Altres pelis: Cumbres borrascosas, el paciente inglés, el rey Lear o el jardinero fiel.
I amb ell ja van tres britànics.
Joaquin Phoenix, germà per antonomàsia del malaurat River Phoenix. Encara que no ho sembli gens és nascut a Puerto Rico. El vaig veure per primera vegada a “El secreto de los Abbot” i també a “El bosque” però on està sublim és a “Gladiator” és sens dubte el millor contrincant que li haurien pogut buscar a l’arrogant Russel Crow, sí senyor Ave Cesar!! Quin tros d’home i quina careta tan perfecta!! Com a historiadora de l’art antic us recomano Gladiator, per les recreacions hiper exactes dels monuments antics i dels no tan antics també!
Carai no esperava ser tan mitòmana. Quan he començat a fer aquest post no pensava que em sortirien tants actors a recordar, però han anat apareixent així que serà per alguna cosa. Perdoneu la parrafada. Queda pendent l’apartat dones, que també n’hi ha ehhh. Només un actor més:
No he vist el capitán “Alatriste” però Viggo Mortensen està per veure’l i remirar-lo a la saga del Senyor dels Anells.
Una de cine
Ahir al vespre vam anar al cine, per fi!!! quant de temps feia que no hi anava!!! la tria de la peli estava clara desde feia dies, Sweeney Todd, i el resultat no va ser gens gens gens dolent. Podiem haver triat una peli menys diabolica i segur que hauriem disfrutat mes relaxadament pero no ens podiem perdre aquesta historia... un 10 pel sr. Deep que no m´estranya que li donessin el globus d´or al millor actor, un 10 pel Tim Burton perque només ell podia haver ambientat tant bé una historia d´aquestes característiques, vestuari, recreacions, tria d´actors... tot sencillament genial! de veritat de veritat que val la pena, encara que sigui un musical i sembli que pot acabar aburrint no és així, els actors estan a l´alçada i canten la mar de bé! fins i tot li dono un 10 a la senyora Burton que pobreta se l´ha criticada una mica per la seva actuació, home no cal exagerar potser sí que Mrs Lovett podia haver estat més retorçada pero trobo que també llueix força!
M´hi veig, m´hi veig, fent el paper de Mrs Lovett amb aquests vestits, aquest maquillatge i aquests cabells!! m´encanta!!!
La sang... n´hi ha força sí pero també s´hi podia haver recreat més i no ho a fet... per aixo també un 10.
Res, res, que aquí ens quedem els enamorats com jo del cine del Tim esperant la proxima!!! perque val molt molt la pena disfrutar d´aquesta manera.
I també m´hi quedo jo esperant una altra sessió de cine en tan bona companyia com la d´ahir.
P.D. perdoneu les faltes d´ortografia, se m´ha desconfigurat el teclat i escric una mica raro!!!
dissabte, 23 de febrer del 2008
Jo també voto!
i no parlo de les properes eleccions, encara no, parlo del festival d'Eurovisió 2008. Ja heu vist el mundo friki que es presenta per ser escollits com a representants? jo he votat al "baile del chiki chiki" sííííííí ni que sigui per fastidiar una mica!!!
Sol, solet vinem a veure...
Calor, això és el que he passat aquest matí. El matí de dissabte me l'he passat llegint una revista al balcó de casa, al solet i ufff com escalfa quan hi estas una estona. Que bé que hagi sortit el sol, encara estem a febrer però sembla que ja estiguem a la primavera. M'agrada la primavera, el sol escalfa però no tant com a l'estiu, encara corre un aire fresquet, les plantes floreixen... m'agrada tot de la primavera, excepte els bitxos que també surten dels seus caus i quan te'n dones compte està tot ple de mosques, abelles i insectes voladors varis que em persegueixen!! és allò de l'explosió de la vida no? (els hi tinc un pànic especial als bitxejos voladors perquè mai saps cap a on aniran, són incontrolables :-) )., la roba de les botigues ja és fresqueta, els colors són més vius, més alegres... és una època de l'any bastant tolerable trobo. Però també m'agrada l'hivern, abrigar-me molt moltíssim i passejar sentint el fred a la cara uhhmm que bé quina sensació més reconfortant...!
A veure si la sessió de sol d'avui serveix per anar curant el refredat que porto a sobre, no hi ha manera de que marxi!! i per carregar energies ahhh i per anar agafant coloret, ni que sigui a la cara :-)
divendres, 15 de febrer del 2008
Regalet de Sant Valentí
A part de les entrades al teatre que ja són un bon autoregal que m'he fet, també m'he regalat una altra cosa, la meva colònia, que se m'havia acavat, aquest cop ve en pack, amb el sabó i la crema hidratant uhmmmm... i és de 100ml!!! per anar perfumadíssima durant una bona temporada.
dijous, 14 de febrer del 2008
Avui toca
Va...que no ho he pogut resistir!! avui és el dia dels enamorats, així que a tots aquells que ho estigueu celebreu el dia com cal i manteniu l'amor!! que costa, a vegades costa! Feliç dia de Sant Valentí a tots!!Un petonet
P.D. No m'estranya que el cupido aquest a vegades falli...
dimecres, 13 de febrer del 2008
Tinc mandritis!!
Sí, sí, ja se que em matareu però avui no he anat a comprar les entrades pel teatre al final :-) aixxx però demà hi vaig us ho prometo ja he quedat a manresa a la tarda així que no tinc escapatoria, hi aniré, hi aniré.
I si no queden entrades us convido a un sopar per conpensar-vos.
És que avui m'ha fet una miqueta de mandra... aquesta nit ha estat mogudeta per mi... ja m'agradaria dir-vos que he tingut una nit "mogudeta" per altres coses ;-) però resulta que ahir a la tarda em vaig anar posant malament malament, fins que vaig vomitar, uixxx quina experiència més angoixant aquesta de vomitar... avui m'he llevat amb un mal de panxa, i un mal d'esquena... i mal de cap també sí sí, ja veieu la nena està pachucha així que m'he dit avui no vas a Manresa a res que demà tens festa i pots anar-hi i segur que em trobo millor.
Ja us diré si tenim butaca!
I si no queden entrades us convido a un sopar per conpensar-vos.
És que avui m'ha fet una miqueta de mandra... aquesta nit ha estat mogudeta per mi... ja m'agradaria dir-vos que he tingut una nit "mogudeta" per altres coses ;-) però resulta que ahir a la tarda em vaig anar posant malament malament, fins que vaig vomitar, uixxx quina experiència més angoixant aquesta de vomitar... avui m'he llevat amb un mal de panxa, i un mal d'esquena... i mal de cap també sí sí, ja veieu la nena està pachucha així que m'he dit avui no vas a Manresa a res que demà tens festa i pots anar-hi i segur que em trobo millor.
Ja us diré si tenim butaca!
dimarts, 12 de febrer del 2008
Doble sessió
Avui doble sessió va, perquè acabo d'obrir el correu i tinc un missatge de l'anna dient que he abandonat el blog, dos personajillos també m'han dit una cosa semblant aquesta tarda a la feina... (però si tampoc hi han senyals de vida en aquest blog que aquí l'unica que em comenta ja sabem qui és...)
No cal que facis vaga de fam anna!! no cal! aquests dies he estat ficada en altres temes i no he tingut massa temps per escriure, ja deia abans que tampoc se massa que dir i això no ajuda.
Però ja tornaré a arrencar ja...
De moment una superfelicitació pel teu primer anyet de blog anneta que continuis mantenint la teva gràcia i "salero" i ens en facis particeps a tots!
No cal que facis vaga de fam anna!! no cal! aquests dies he estat ficada en altres temes i no he tingut massa temps per escriure, ja deia abans que tampoc se massa que dir i això no ajuda.
Però ja tornaré a arrencar ja...
De moment una superfelicitació pel teu primer anyet de blog anneta que continuis mantenint la teva gràcia i "salero" i ens en facis particeps a tots!
Que no escric res!!
Ehhh que fa dies que no escric res al blog! tampoc se massa que dir, suposo que això va a ratxes uns dies tens moltes ganes d'escriure i d'altres, com ara no tens paraules.
El meu dia a dia es bastant convencional així que res de nou tampoc! Em conecto i em lio a fer altres coses, soc un desastre...
Tic una miqueta encostipada, em fa mal la gola i no dormo gaire bé això fa que encara estigui més xafada, em paso el dia menjant pastilletes i caramels i intentant beure coses calentes però amb el fred que paso l'únic que puc fer és enganxar-me al radiador. Demà un altre cop a treballar i així van passant els dies (per cert pels que insistiu i insistiu en que m'he aprimat aquestes vacances sapigueu que encara no amb 15 dies gràcies als aliments baixos en greix i guarreries que ens posen per dinar he recuperat tota la panxa)
Demà a la tarda a comprar unes entradetes pel teatre... si no s'han exaurit clar! que tot podria ser! i a veure que faig els dies de festa, no se que faré ja pensaré alguna cosa que ara no en tinc ganes eh... más claro el agua!!
Aquesta setmana tinc festa per sant valentí, ya tiene guasa!! espero no haber de trepitjar massa el carrer per no atabalar-me amb tants "corazoncitos" i angelets que intenten fotre't una fletxa a l'ull (perquè a mi abans que al cor me la fotrien a l'ull segur :-) són una amenaça home!)
San valentí és el sant del meu iaio, mira potser faig de neta ideal i vaig a veure'l i tot...
Ah perquè us acabeu de convèncer de lo torpe que soc, porto dos dies intentant colocar-me les lentilles, és impossible!! aquesta cosa tan gran no hi entra dins el meu ull!!! són enormes!!! si tanco una mica l'ull se'm dobleguen... que no podria ser una mica normal jo??? però si ja me les havia posades un parell de vegades brrrrrrrrrrrrufff em desespero home!! aquest matí ho he hagut de deixar perquè feia tard i ara a la tarda he desistit un altre cop aburrida també...sóc torpe torpe eh... quina ràbia!
El meu dia a dia es bastant convencional així que res de nou tampoc! Em conecto i em lio a fer altres coses, soc un desastre...
Tic una miqueta encostipada, em fa mal la gola i no dormo gaire bé això fa que encara estigui més xafada, em paso el dia menjant pastilletes i caramels i intentant beure coses calentes però amb el fred que paso l'únic que puc fer és enganxar-me al radiador. Demà un altre cop a treballar i així van passant els dies (per cert pels que insistiu i insistiu en que m'he aprimat aquestes vacances sapigueu que encara no amb 15 dies gràcies als aliments baixos en greix i guarreries que ens posen per dinar he recuperat tota la panxa)
Demà a la tarda a comprar unes entradetes pel teatre... si no s'han exaurit clar! que tot podria ser! i a veure que faig els dies de festa, no se que faré ja pensaré alguna cosa que ara no en tinc ganes eh... más claro el agua!!
Aquesta setmana tinc festa per sant valentí, ya tiene guasa!! espero no haber de trepitjar massa el carrer per no atabalar-me amb tants "corazoncitos" i angelets que intenten fotre't una fletxa a l'ull (perquè a mi abans que al cor me la fotrien a l'ull segur :-) són una amenaça home!)
San valentí és el sant del meu iaio, mira potser faig de neta ideal i vaig a veure'l i tot...
Ah perquè us acabeu de convèncer de lo torpe que soc, porto dos dies intentant colocar-me les lentilles, és impossible!! aquesta cosa tan gran no hi entra dins el meu ull!!! són enormes!!! si tanco una mica l'ull se'm dobleguen... que no podria ser una mica normal jo??? però si ja me les havia posades un parell de vegades brrrrrrrrrrrrufff em desespero home!! aquest matí ho he hagut de deixar perquè feia tard i ara a la tarda he desistit un altre cop aburrida també...sóc torpe torpe eh... quina ràbia!
dijous, 7 de febrer del 2008
Moments de silenci
M'agrada la sensació d'arribar a casa i no trobar-hi a ningú. A vegades també em caldria arribar a casa i trobar-hi a algú que m'estigués esperant amb inpaciència sí, però això no passa, i no he experimentat aquesta sensació gaires vegades com per tenir-ho tan present.
M'agrada la sensació d'arribar a casa i trobar-ho tot en silenci, saber que només hi sóc jo ni que sigui per un parell d'hores i que el carrer i la gent queden enrera, aquest és un moment reconfortant. Sempre he cregut que el lloc on vivim ha de ser per cadascú un oasi de tranquil.litat, hi arrivem i arrivem al nostre lloc, al nostre món, on ningú ens pot fer mal. Fora, estem exposats a qualsevol cosa, així que la llar hauria de ser un lloc on sentir-nos segurs, un lloc de calma. Clar que quan es viu sòl això és més facil de controlar... jo habitualment m'hi sento segura a casa.
No he estat mai una persona de grans expectatives, no em faré rica treballant, ni tampoc en tinc la intenció, no he sapigut tampoc mai on vull arribar, no he tingut mai cap meta (que hauria de voler ser la presidenta d'una gran multinacional? i que en faria de la multinacional? aquestes coses no són per mi no sóc gens ambiciosa) probablement el tenir tantes poques vegades les coses clares és el que em fa ser tan dubitativa i vulnerable, massa crec, diria que simplement vaig tirant i no tinc ni idea de cap a on, no m'he marcat cap limit i a sobre les poques vegades que he tingut les coses clares doncs resulta que han sortit malament així que perquè proposar-se res.
Arrivaré mai a tenir un fill? m'agradaria però qui sap, ara mateix no puc pagar ni el lloguer d'un pis així que la cosa és bastant improbable. Arrivaré mai a compartir la vida amb algú, a trobar un company de viatge que m'estimi tal com sóc, sense condicions i allò...fins que la mort ens separi...? voluntat no me'n falta però tampoc depen tan sols de mi.
La vida és capritxosa i a vegades et castiga sense una raó evident, i és vulnerable també, potser fins i tot més que jo, cal anar amb compte perquè un dia resulta que les coses es capgiren i el moviment rotatiu de la terra fa que el fil s'enredi cada cop més i més sense poder aturar-lo i tampoc pots desfer-ne l'embolic.
Què a que ve tot això? doncs a res. Avui he posat per escrit un dels meus moments de silenci.
M'agrada la sensació d'arribar a casa i trobar-ho tot en silenci, saber que només hi sóc jo ni que sigui per un parell d'hores i que el carrer i la gent queden enrera, aquest és un moment reconfortant. Sempre he cregut que el lloc on vivim ha de ser per cadascú un oasi de tranquil.litat, hi arrivem i arrivem al nostre lloc, al nostre món, on ningú ens pot fer mal. Fora, estem exposats a qualsevol cosa, així que la llar hauria de ser un lloc on sentir-nos segurs, un lloc de calma. Clar que quan es viu sòl això és més facil de controlar... jo habitualment m'hi sento segura a casa.
No he estat mai una persona de grans expectatives, no em faré rica treballant, ni tampoc en tinc la intenció, no he sapigut tampoc mai on vull arribar, no he tingut mai cap meta (que hauria de voler ser la presidenta d'una gran multinacional? i que en faria de la multinacional? aquestes coses no són per mi no sóc gens ambiciosa) probablement el tenir tantes poques vegades les coses clares és el que em fa ser tan dubitativa i vulnerable, massa crec, diria que simplement vaig tirant i no tinc ni idea de cap a on, no m'he marcat cap limit i a sobre les poques vegades que he tingut les coses clares doncs resulta que han sortit malament així que perquè proposar-se res.
Arrivaré mai a tenir un fill? m'agradaria però qui sap, ara mateix no puc pagar ni el lloguer d'un pis així que la cosa és bastant improbable. Arrivaré mai a compartir la vida amb algú, a trobar un company de viatge que m'estimi tal com sóc, sense condicions i allò...fins que la mort ens separi...? voluntat no me'n falta però tampoc depen tan sols de mi.
La vida és capritxosa i a vegades et castiga sense una raó evident, i és vulnerable també, potser fins i tot més que jo, cal anar amb compte perquè un dia resulta que les coses es capgiren i el moviment rotatiu de la terra fa que el fil s'enredi cada cop més i més sense poder aturar-lo i tampoc pots desfer-ne l'embolic.
Què a que ve tot això? doncs a res. Avui he posat per escrit un dels meus moments de silenci.
dimecres, 6 de febrer del 2008
Sitges 08
Ahir a la nit com marca la tradició la plantilla del Museu i Espai audiovisual van anar cap a sitges a veure la rua de l'extermini del carnestoltes.
Anar-hi és tota una història perquè no només hi anem sinó que hi anem disfressats (bueno...aquest any jo vaig optar per no fer-ho i he de dir que vaig anar bastant més a gust, això d'anar amb unes pintes...no és massa per mi així que crec que l'any que ve tampoc em disfressaré)
El carnestoltes comença amb el guarnir-se, que últimament fem en grup així que ja animem la festa abans de sortir de casa. Un vestit per aquí una perruca cap allà, pintallavis, rimel... i sempre amb presses que anem tard.
Quan arrivem sopar i cap al carrer a veure les carrosses i a passar fred! aquests any no ha plogut potser per això fotia més rasca. A ballar al mig del carrer i a veure les pintes que porta la gent. Diria que aquest any les hem vistes gairebé totes! (les carrosses i les pintes també)
La retirada toca no massa tard perquè la majoria treballen l'endemà, com és un dimarts..., je,je jo tinc festa avui així que més relax encara. Tot i així crec que aquest ha estat un dels anys que més hem allargat, els de manresa deurien arrivar a casa a les 4h i a les 7h torne-m'hi cap a treballar! Avui a dormir dora nens...
Està bé aquesta sortida que fem en "família" que no està mal veure's les cares fora del museu i si és amb un vestit de sevillana i un jerani al cap millor encara.
El carnestoltes de sitges és tot un aconteixement per nosaltres que no ens podem saltar, som més menys però cada any toca i els preparatius comencen al gener. Aquest any força gent nova al grup.
Aquesta escapadeta i la que fem a Port aventura a l'estiu són d'aquelles que apuntem a l'agenda ;-)
dilluns, 4 de febrer del 2008
L'aneguet lleig
No us heu sentit mai com l'aneguet lleig del conte? como la hermana fea de la película? jo sí, i últimament bastant sovint. M'estic tornant paranòica, no se que em passa, no encaixo enlloc i tinc la sensació que la gent em mira raro.
M'explico, és com una por al món exterior, a casa hi estic molt bé, puc anar en pijama, maquillada, sense maquillar, en xandall, amb tejans, ... el que sigui però no penso massa en el meu aspecte perquè m'hi trobo bé. Però quan sóc fora de casa, (clar que no m'atabalo a arreglar-me més del normal per sortir però perquè hauria de fer-ho si quan soc dins no ho faig i estoy la mar de bien?) em vesteixo simplement normal però quan poso els peus al carrer em noto desentonar. Llavors la gent em mira i penso clar es que mira com vas, t'hauries d'haver posat una altra cosa o t'hauries d'haver maquillat, si et maquillessis una mica estaries més mona i et sentiries millor.
Fins al punt de que he començat a fer-ho, ara intento maquillar-me al matí (dins uns limits clar) i tot i així continuo pensant que no estic bé, que m'he passat amb el rímel, que m'he passat amb la base, que el color no m'escau... mil coses.
I quan no... em miro al mirall i és allò de mira que fatal portes avui el cabell, aquest color no queda bé (però si acabo d'anar a la pelu pràcticament!!!) i les ulleres? uns dies no estan mal i altres són refotudament enormes, en fan el nas més gran del que el tinc....
Perquè no dec poder pensar: ostres m'estan mirant! claro es que soy tan guapa, tan sexi i tan estupenda como para no mirarme... i en canvi de seguida penso perquè em miren així? no m'estranya como soy tan fea...
Realment m'he abandonat tant? estic vivint una mena de crisi d'identitat em sento mutar la pell.
M'explico, és com una por al món exterior, a casa hi estic molt bé, puc anar en pijama, maquillada, sense maquillar, en xandall, amb tejans, ... el que sigui però no penso massa en el meu aspecte perquè m'hi trobo bé. Però quan sóc fora de casa, (clar que no m'atabalo a arreglar-me més del normal per sortir però perquè hauria de fer-ho si quan soc dins no ho faig i estoy la mar de bien?) em vesteixo simplement normal però quan poso els peus al carrer em noto desentonar. Llavors la gent em mira i penso clar es que mira com vas, t'hauries d'haver posat una altra cosa o t'hauries d'haver maquillat, si et maquillessis una mica estaries més mona i et sentiries millor.
Fins al punt de que he començat a fer-ho, ara intento maquillar-me al matí (dins uns limits clar) i tot i així continuo pensant que no estic bé, que m'he passat amb el rímel, que m'he passat amb la base, que el color no m'escau... mil coses.
I quan no... em miro al mirall i és allò de mira que fatal portes avui el cabell, aquest color no queda bé (però si acabo d'anar a la pelu pràcticament!!!) i les ulleres? uns dies no estan mal i altres són refotudament enormes, en fan el nas més gran del que el tinc....
Perquè no dec poder pensar: ostres m'estan mirant! claro es que soy tan guapa, tan sexi i tan estupenda como para no mirarme... i en canvi de seguida penso perquè em miren així? no m'estranya como soy tan fea...
Realment m'he abandonat tant? estic vivint una mena de crisi d'identitat em sento mutar la pell.
diumenge, 3 de febrer del 2008
La cabra de l'Anna
Si recordeu fa uns dies parlava del meu horòscop xinès. Doncs de l'anneta diuen això els xinitos:
es un saco de nervios despistado y simpático. Le gustan los lujos (això deu ser el duplex) y la vida facil, pero como no tiene madera de líder necesita de alguien en quien valerse.
Se organiza mal, no le va someterse a estrictas rutinas, pero es habil en complacer a aquellos con capacidad de ayudarle.
De gustos delicados. Enamoradiza, es amante del placer, caprichosa, sufre con las penas amorosas pero tiene talento para acceder a una vida cómoda a través del amor.
Su destino es emparejarse o asociarse con personas que tienen capacidad para hacer dinero.
Su mundo es el de la fantasia, la meditación, la poesía. Aficionada a la eligión y a las creencias esotéricas.
Tiene una sensibilidad cutivadora. Errática y a veces hábil en los negocios. Amable y subjetiva, necesita apoyo.
Huye del conflicto. Su aspecto inocente disimula su carácter estratega. Avanza por instinto gracias a su percepción. Su atractivo le abre puertas.
es un saco de nervios despistado y simpático. Le gustan los lujos (això deu ser el duplex) y la vida facil, pero como no tiene madera de líder necesita de alguien en quien valerse.
Se organiza mal, no le va someterse a estrictas rutinas, pero es habil en complacer a aquellos con capacidad de ayudarle.
De gustos delicados. Enamoradiza, es amante del placer, caprichosa, sufre con las penas amorosas pero tiene talento para acceder a una vida cómoda a través del amor.
Su destino es emparejarse o asociarse con personas que tienen capacidad para hacer dinero.
Su mundo es el de la fantasia, la meditación, la poesía. Aficionada a la eligión y a las creencias esotéricas.
Tiene una sensibilidad cutivadora. Errática y a veces hábil en los negocios. Amable y subjetiva, necesita apoyo.
Huye del conflicto. Su aspecto inocente disimula su carácter estratega. Avanza por instinto gracias a su percepción. Su atractivo le abre puertas.
La tornada
Aquest és el primer post del mes de febrer. La tornada a la feina s'ha traduït en no tenir temps per escriure al blog, almenys no durant els pocs dies que portem de mes. No és que m'endugui feina a casa, que va! és que com abans tenia el dia lliure i podia anar cap a aquí i cap allà, al matí, a la tarda, enllestia coses i em podia dedicar a escriure però ara les coses que he de fer les faig sense remei al sortir de la feina, al vespre al arribar a casa aquests dies no m'he connectat, i tampoc faré servir cap de les 8 hores de l'horari de treball al museu per escriure al blog...
La tornada al món laboral ha estat mogudeta, més que per l'acumulamenta de feina pels "encàrregs" familiars. Divendres, plegant, vaig acompanyar a la meva tieta i al meu cosí a l'autònoma, ell havia de fer la prova pels mossos dissabte al matí i com no hi havien anat mai doncs cap a la UAB d'expedició a ensenyar-los el camí i a trobar l'aula de l'exàmen.
L'aula jo ja no l'havia localitzat a la guia de l'estudiant (encara en guardo una), que raro..., però resulta que un cop allà a consergeria pregunto i em diuen que "el aula 23 no existe" pues mira... ja els podrien donar un aula que existis als futurs mossos per examinar-se no? el bon senyor ens va dir que al matí s'esperés fora que els anirien cridant per aules a l'obrir i ja els durien a la que toqués.
Fins aquí bé, allà tot està igual, o gairebé, i això m'agrada, així és més facil recordar velles vivències quan et mous pel campus.
Després de la UAB a comprar les provisions pel dur matí d'exàmens del meu cosí, sucs, aigua, galetes, barretes de cereals... no es morirá de gana no...
Una pizzeta per sopar i a fer nones que no hi ha temps per res més.
L'endemà dissabte, claro toca tornar a la UAB perquè me tia no fos cas que es perdés... doncs ni más ni menos que a les 6 del matí em vaig llevar (perdón, em van fer llevar), havent de ser allà a les 8h. Sortida de Monistrol a les 6.45h. De tornada, parada al cremallera per esmorzar i com un clau agafant el cremallera de les 8.26h de pujada.
Al museu, tot continua igual, divendres em vaig passar el dia a la botiga, cambiant preus i no vaig poder dedicar gens de temps a mirar com havia quedat tot el tema d'escoles i grups durant el meu mes d'absència i dissabte aprofitant que l'estevet ja tornava de festa doncs a posar-me al dia.
Ah me n'oblidaba, divendres vaig fer una visita a una escola... sí, sí, arribar i moldre! una sessió d'antic egipte per l'escola Pia de Sabadell, 3r d'ESO ni más ni menos, però va anar bé, era la primera visita que feia en moooolt de temps i mira resulta que encara estic en forma. Macos, macos els de sabadell, una mica cridaners però simpàtics i bona gent.
Dissabte a la tarda un altre cop cap a manresa.
Buff aquesta nit l'he passat fatal, un mals d'esquena... he arribat tard aquest matí a la feina. Tercer dia i ja arribant tard Montse Marín... simplement no tenia ganes d'anar a treballar per haber passat mala nit i perquè no, m'aburreixo tant a la feina... com és que m'aburreixo tant? feina per fer segur que en tinc però deu ser que no m'agrada perquè odio posar-m'hi. Ja fa temps que anar a treballar és per mi com anar a cole quan era petita i sabia que tocaba fer alguna cosa que no m'agradaba fer, o quan no havia fet els deures... uns mals de panxa i un mal rotllo... uns nervis... a vegades ploro i tot. Després diuen que no sóc simpàtica, que si sempre estic de mal humor i fotent mocs a tothom... i que volen si els nervis em consumeixen no m'hi trobo bé a la feina i això em fa estar malament.
Ara mateix tinc la sensació d'haber perdut molt el temps, d'haber estat mitja vida dedicant-me a la meva formació en art, patrimoni, didàctica i culturilla en general per ara dedicar-me a una ínfima ínfima part del que representa tota aquesta formació. Esperaba més però tampoc se que és el que esperaba. Ja m'agradaria poder-me conformar, "coger el toro por los cuernos" i pensar és el que et toca nena, toca això i a tirar pa'lante i segur que no tindria tants mals de panxa cada matí, i segur que dormiria molt més tranquil.la sabent que demà em toca més del mateix, però no puc, m'és impossible, estic en un moment difícil, en un moment fins i tot pasota en el que penso "aneu tots a cagar!!! i tants anys d'examens, tants anys de fer recerques, treballs d'investigació, projectes... per això?!!!" i mira que quan faig visites m'hi trobo bé, i preparar coses noves per les escoles també m'agrada em fa pensar en com de bonica és l'ensenyança i poder compartir els meus coneixements amb tots aquests nens, amb tots aquests adolescents plens de grans i nenes amb tanga que són les generacions del futur!! m'agradaria conformar-me amb el que tinc, segur que no és tant dolent, però al mateix temps em rebenta conformar-me amb el que tinc.
La tornada al món laboral ha estat mogudeta, més que per l'acumulamenta de feina pels "encàrregs" familiars. Divendres, plegant, vaig acompanyar a la meva tieta i al meu cosí a l'autònoma, ell havia de fer la prova pels mossos dissabte al matí i com no hi havien anat mai doncs cap a la UAB d'expedició a ensenyar-los el camí i a trobar l'aula de l'exàmen.
L'aula jo ja no l'havia localitzat a la guia de l'estudiant (encara en guardo una), que raro..., però resulta que un cop allà a consergeria pregunto i em diuen que "el aula 23 no existe" pues mira... ja els podrien donar un aula que existis als futurs mossos per examinar-se no? el bon senyor ens va dir que al matí s'esperés fora que els anirien cridant per aules a l'obrir i ja els durien a la que toqués.
Fins aquí bé, allà tot està igual, o gairebé, i això m'agrada, així és més facil recordar velles vivències quan et mous pel campus.
Després de la UAB a comprar les provisions pel dur matí d'exàmens del meu cosí, sucs, aigua, galetes, barretes de cereals... no es morirá de gana no...
Una pizzeta per sopar i a fer nones que no hi ha temps per res més.
L'endemà dissabte, claro toca tornar a la UAB perquè me tia no fos cas que es perdés... doncs ni más ni menos que a les 6 del matí em vaig llevar (perdón, em van fer llevar), havent de ser allà a les 8h. Sortida de Monistrol a les 6.45h. De tornada, parada al cremallera per esmorzar i com un clau agafant el cremallera de les 8.26h de pujada.
Al museu, tot continua igual, divendres em vaig passar el dia a la botiga, cambiant preus i no vaig poder dedicar gens de temps a mirar com havia quedat tot el tema d'escoles i grups durant el meu mes d'absència i dissabte aprofitant que l'estevet ja tornava de festa doncs a posar-me al dia.
Ah me n'oblidaba, divendres vaig fer una visita a una escola... sí, sí, arribar i moldre! una sessió d'antic egipte per l'escola Pia de Sabadell, 3r d'ESO ni más ni menos, però va anar bé, era la primera visita que feia en moooolt de temps i mira resulta que encara estic en forma. Macos, macos els de sabadell, una mica cridaners però simpàtics i bona gent.
Dissabte a la tarda un altre cop cap a manresa.
Buff aquesta nit l'he passat fatal, un mals d'esquena... he arribat tard aquest matí a la feina. Tercer dia i ja arribant tard Montse Marín... simplement no tenia ganes d'anar a treballar per haber passat mala nit i perquè no, m'aburreixo tant a la feina... com és que m'aburreixo tant? feina per fer segur que en tinc però deu ser que no m'agrada perquè odio posar-m'hi. Ja fa temps que anar a treballar és per mi com anar a cole quan era petita i sabia que tocaba fer alguna cosa que no m'agradaba fer, o quan no havia fet els deures... uns mals de panxa i un mal rotllo... uns nervis... a vegades ploro i tot. Després diuen que no sóc simpàtica, que si sempre estic de mal humor i fotent mocs a tothom... i que volen si els nervis em consumeixen no m'hi trobo bé a la feina i això em fa estar malament.
Ara mateix tinc la sensació d'haber perdut molt el temps, d'haber estat mitja vida dedicant-me a la meva formació en art, patrimoni, didàctica i culturilla en general per ara dedicar-me a una ínfima ínfima part del que representa tota aquesta formació. Esperaba més però tampoc se que és el que esperaba. Ja m'agradaria poder-me conformar, "coger el toro por los cuernos" i pensar és el que et toca nena, toca això i a tirar pa'lante i segur que no tindria tants mals de panxa cada matí, i segur que dormiria molt més tranquil.la sabent que demà em toca més del mateix, però no puc, m'és impossible, estic en un moment difícil, en un moment fins i tot pasota en el que penso "aneu tots a cagar!!! i tants anys d'examens, tants anys de fer recerques, treballs d'investigació, projectes... per això?!!!" i mira que quan faig visites m'hi trobo bé, i preparar coses noves per les escoles també m'agrada em fa pensar en com de bonica és l'ensenyança i poder compartir els meus coneixements amb tots aquests nens, amb tots aquests adolescents plens de grans i nenes amb tanga que són les generacions del futur!! m'agradaria conformar-me amb el que tinc, segur que no és tant dolent, però al mateix temps em rebenta conformar-me amb el que tinc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
