Marxo

Ehhh fa dies que no escric res i quan ho faig és per dir que marxo, ja us ho vaig avançar i ha arribat el dia!! demà de matinada cap a Santiago de Compostela (exactament d'aquí 7 hores i quart sortirem cap a l'aeroport), ja trigo a anar a dormir... demà no hi haurà qui s'aguanti!!
Quins nervis... nervis per tot, pel viatge i pels meus últims dies de feina, no els controlo... quin patir i dilluns més ahhhhhh!!! m'esperen uns dies molt molt moguts ho se i encara em poso més nerviosa... això no pot ser!! dimecres a la tarda a muntar fira (amb tot el que comporta de preparatius els dies abans, una bogeria), el telèfon que no para de sonar, ring ring tot el sant dia!!, després amunt i avall cap a barcelona dissabte inclòs (això també em posa bastant nerviosa) i la setmana que ve a Madrid ( aquest cop els trasllats amb avió, no puc evitar desquiciar-me, perquè no em podré prendre les coses amb més calma?? no se és impossible, em costa tant fer aquesta mena de coses.. després penso ja està, no ha estat tant difícil però no estic feta per això les responsabilitats m'atabalen i em queden grans) pateixo tant per tot, sempre...espero que l'escapadeta d'aquest cap de setmana sigui més aviat tranquila perquè sinó ja és per morir-se.
Ens veiem d'aquí no res. Ja penjaré fotos!!

La meva mona!!

Boníssima!!

De Barcelona a l'India

Ahir a la tarda vaig anar a veure l'espectacle "Bollywood the show" al teatre Tívoli de Barcelona que per cert acaba avui així que gairebé no el veig.

Em va agradar molt moltíssim.

Els colors dels vestits... la música... les coreografies són impressionants i els decorats i la il.luminació genial.

No m´estranya gens que estigui agradant tant a Europa, és una passada de veritat.

Nenes, qui pogués moure´s així mare meva.

Des del museu

Avui escric des del museu són les 14.15h i tinc molta gana!!, aquí sens han acabat les existències d'aliments i no tenim res per picotejar!! joooooo ho necessito, tinc gana!
Vull que es facin les 15h aviat per poder anar a dinar, tot i que se que probablement poca cosa bona em trobaré, pero algo es algo.
Ahir gairebé no vaig sopar, els meus pares han marxat fins dilluns i no m'han deixat res per fer-me a la nevera!!! (apa que han pensat en que hauria de sopar i m'ho trobaria tot congelat...) res descongelat i clar ahir o em fotia a fer croquetes que no em van venir gens gens de gust o no tenia més opcions... ai ai ai amb lo apanyada que sóc jo per la cuina i mira vaig acabar menjant quatre patates de bossa ja no soc el que era...
Aquesta nit sopem a casa la Sandra, jeje tampoc hauré de cuinar i segur que ens lleparem els dits.

La gran decisió

Avui toca post obligat dedicat a l'Anna perquè m'ha donat una gran gran alegria.
Tenia el presentiment de que diria que sí i aquest matí ja ho he dit a la feina, crec que dirà que sí...i sííí!! per fi s'ha decidit.
Ha estat una sorpresa agradable quan m'han dit que havia trucat, m'ha agafat en un moment que no m'ho esperava i m'ha fet molta il.lusió. S'ha fet esperar la nena...
Estic contenta per ella, perquè crec que ha fet un bon canvi i perquè tot i que encara te dubtes, treballar aprop de casa li facilitarà moltes coses i més tenint en compte que tindrà a dues personetes que l'estimen moltíssim al seu voltant que som la Sandra i jo que l'ajudarem en el que faci falta i moltes d'altres, ara encara desconegudes, que se l'estimaran molt molt també.
A més se que cumplirà amb la feina com una campeona i que farà el que s'espera d'ella, com ha de ser a cada moment. Sempre l'he vista com una persona racional, temperamental també, però d'aquelles que actúen amb seny i que fan just el que esperes que facin. No se si m'equivoco de massa però el que és segur és que es guanyarà la confiança de tothom només arrivar, la meva ja la te.
M'agrada haber pogut contribuïr en aquesta gran decisió. Moltes moltes moltes felicitats i a començar amb ganes!!!

Santa Setmana

L'Anna està de vacances de Setmana Santa, ella que pot... aprofita-ho que n'hi han d'altres (jo mateixa sense anar més lluny) que aquesta setmaneta quan la resta de mortals surten de viatge i es disposen a disfrutar de les primeres estones de platja, si és que fa sol...que tenen de festa els 2 dies que els pertoquen a la setmana, per molt santa que sigui!! Clar que...que seria de les vacances sense tot aquest proletariat que treballa festius, caps de setmana... estaria tot tancat!! no seria el mateix la platja sense els restaurants i chiringuitos oberts eh??
Doncs bé, ha coincidit que jo feia festa avui i hem anat de compres!!! cap a manresa de bon matí... i a gastar, a gastar... com ens agrada!! encara hem gastat poc trobo, jo més que ella però això ja és normal perquè quan m'hi poso, m'hi poso i resulta que em fa falta de tot!! que volia uns pantalons per quan vagi de congrés a madrid el mes que ve... doncs no uns sinó dos!! després una camiseta que hi fes conjunt... i la meva debilitat... la roba interior!! com és que m'agrada tant!! és una obsessió! seria feliç estrenant un conjunt de roba interior a diari!!! i sempre penso... tens els calaixos a rebossar... però no em puc resistir, i avui tampoc he pogut! i demà toca estrenar!!!

Neguits

Fa dies que somnio molt, massa, i això em destorba el son perquè em desperto de tant en tant. Avui mateix m'he despertat tota preocupada no se massa que he somniat però m'he despertat tota accelerada, mhe llevat, eren les 7.00h!!! (perquè m'he de llevar un diumenge a les 7?), ja era clar. M'ha fet ràbia despertar-me tan dora però no tenia gens de son així que m'he tornat a ficar al llit fins a les 8.00 he mirat una mica la tele.
La gent normal els diumenges es lleva a les 10.00, doncs jo no, a les 7.00 sense ganes de fer res i preguntant-me perquè coi m'he hagut de desvetllar tan dora.
Estic sola a casa aquest cap de setmana així que tinc la casa buida per mi.

Conclusió del dia

Conclusió del dia: cada cop estic més a la parra o el que és el mateix, serà que cada dia que passa sóc més tranquil.la.
Crec que cada vegada més porto les coses amb més calma, sense posar-me tan nerviosa (exceptuant els meus moments d'histèria clar) o serà que paso més de tot. Ara això, ara allò, pim pam i tot es va fent sense presses i el que no es fa doncs no es fa i punt.
Tinc la sensació de que cada cop menys faig plans a llarg plaç, i això és bo perquè faig el que em ve de gust o el que hagi de fer cada dia, no se que voldré o que em tocarà fer demà, així que no cal que em preocupi amb antelació ni que m'agobii per no fer coses que m'havia proposat.
Ara mateix se que d'aquí 15 dies marxo a Santiago, no se ni qui em recollirà a l'aeroport diumenge, ni tan sols he dit als meus pares que marxo, ja ho faré el dia que em passi pel cap, que serà quan m'agafin les presses. Tampoc he mirat que puc visitar, com arribar a la ciutat des de l'aeroport, quina maleta m'enduré, se me'n fot, quan arribi el dia ja m'hi posaré...
També se que al juliol tindré 15 dies de vacances i no tinc ni punyetera idea de que penso fer aquests dies, algún viatge? doncs la veritat és que no tinc ganes ni de posar-me a mirar llocs on anar, qui sap potser mel's passo dormint i prenent el sol a la terrassa de casa... ja veurem.
Avui he marxat més dora del que tocaba a treballar, he anat passejant fins al cremallera, tranquilament, he passat per la pastisseria a encarregar la mona, i després he passat per l'oficina d'informació a saludar a la txell que s'estrenava amb la visita de muntanya, m'he quedat una estona xerrant amb aquelles nenes i m'han combidat a un capuccino!!! de la seva supernova cafetera dolce gusto!!! ale, ale, que això encara no ho heu aconseguit vosaltres!!! en el fondo me quieren.
He fet un munt de feina, el dia m'ha passat volant i ara ja torno a ser a casa, soparé també tranquilament, miraré alguna peli i demà potser quedo amb algú, qui sap...
Dos dies de festa per endavant i ni tan sols recordo com he deixat les coses al museu i això que acabo de sortir-ne. Visc en una empanada mental ideal!!

Desaprofitant el temps

Fa poc, algú que no us diré qui, em va fer aquest comentari "cada cop que em miro al mirall penso, estic tan desaprofitada!!!" i mira ho vaig trobar boníssim, això deu voler dir que la noia troba que se li podria treure més profit, en aquest cas físicament parlant.
Pues ale, jo també em trobo desaprofitadíssima, perquè amb lo mazo buena que estic (o és que teniu res a dir???) segur que se'm podria treure més suc :-)
D'altra banda i canviant de tema aprofito el post per fer un aclariment, suggerència o el que sigui... és que de debó de debó que no tinc cap problema amb el menjar!!! la meva meta no és ser anorèxica ni bulímica, menjo el que tinc gana, incloses guarreries vàries, menjo entre hores el que em ve de gust, potser tinc la solitària i per això no m'engreixo... no en tinc ni idea potser simplement és que aquells homenets de dins que van amb el carro amunt i avall estan que se salen i són capaços de descompondre tot l'aliment que menjo en un plis, ho cremen tot i per això no ho acumulo (o és que no vèieu érase una vez el cuerpo humano...) no se perquè m'aprimo, no faig cap dieta ni miro més del compte el que menjo... serà que el meu organisme ha decidit que no toca engreixar-se i mira per una vegada que és així tampoc cal atabalar-lo eh!!!
només ho dic perquè una es cansa de sentir cada dia el mateix i que quan et poses a dinar sempre hi ha qui mira el plat i diu allò de "si que menges poc no?" no m'agrada sentir-ho mil vegades al dia és més em molesta sentir-ho dia sí dia també. Avui la roser m'ho ha dit fins a tres vegades dinant i això l'únic que provoca (perquè em conec i encara que inconscientment se que ho faig) és que la eviti, que prefereixi no seure amb ella... tan sols per no sentir-la.
No em sembla que mengi poc, menjo el que tinc gana, el que no faré és atiborrar-me inecessàriament perquè no tingueu res a dir.
No hi ha res de que preocupar-se, em trobo bé i si no m'engreixo no és perquè estigui mirant d'evitar-ho.
Apa que avui, us les deixo anar...!!!

Una mica d'aire

Perquè torna a fer vent avui? tots necessitem airejar-nos, refrescar-nos... però no tant tampoc!!
Aquesta tarda he tornat a anar a la muntanya i feia solet, s'estava bé, una s'aireja una mica i torno super relaxada. Se'm posa bé això de sortir a caminar i si és a la muntanya o a un lloc verd doncs millor. Crec que comença a ser ahora de fer allò que dic que faré cada any, tornar de la feina a casa a peu, és a dir baixar caminant de Montserrat, a veure si aquesta vegada ho aconsegueixo. Per mi baixaria cada dia a poder ser, però sovint per una cosa o una altra no ho acabo fent. En tinc ganes. Un se sent molt millor després.
M'agrada caminar. No he estat mai massa amiga dels esforços físics, els esports no se m'han donat mai gens bé, això de pedalar una horeta en una bicicleta que no es mou de lloc m'aburreix bastant, molt, fins al punt de que prefereixo no posar-mi... i diguem que sempre he estat una mica desastre per tot aquest tema de la salut corporal diguem-ne esports varis... total que en canvi, això de caminar trobo que em senta bé, estaria caminant hores i hores, l'esforç depen molt de la dificultat del camí però qualsevol, a poc a poc es va obrint pas. De fet des de ben petita he sortit a caminar per la muntanya, a collir atmetlles, espàrrecs, bolets... i tot el que es pugui recolectar!! recordo enfilar-me amunt, amunt per camins impossibles que ni tan sols existien darrera el meu pare i després morir-me de por quan havia de recular per tornar a baixar perquè no es podia seguir endavant. Tornava a casa tota plena d'esgarrinxades i ara la cosa no ha canviat tant.

Un poco de azúcar

Con un poco de azúcar esa píldora que os dan...la píldora que os dan...os pasará mejor...!!! .... us sona la cançoneta??? és de la banda sonora de Mary Poppins!!! que que em pasa? doncs no ho se massa bé però he entrat al blog perquè tenia ganes d'escriure i m'ha vingut aquesta cançó al cap així que deu tenir alguna relació amb el que volia deixar escrit o simplement deu ser que acabo de fer una regressió a la infància :-) no en tinc ni idea!! Mary Poppins es una d'aquelles pelis que he vist milions de vegades, com Grease i m'agrada l'esperit de la Mary Poppins positivisme al 100% tot i que no predico gens amb l'exemple jo, però està bé veure que hi ha qui pot pendre's la vida tan a la lleugera i amb tanta gràcia i facilitat, tant de bo fos menys pessimista i més despreocupada, tindria uns quants mals de cap menys.

Tot això no se massa a que ve ara, es un sentiment general, intern, que m'ha generat el dia, una mica de mal rotllo i males vibracions que m'he endut a casa.

No m'agrada veure plorar a gent, és més, em fa mal veure plorar a algú que estimo i se'm posa un mal còs... suposo que m'empapo del patiment dels altres i jo també pateixo. Pateixo perquè els altres pateixen i pateixo perquè no se com ajudar, no sé que puc fer... en fi que la qüestió és patir per una cosa o l'altra.

Voldria dir a aquells que es dediquen a malmetre la vida dels altres (i que ningú dels habituals a aquest blog se senti aludit perquè no va per vosaltres) que deixin de donar pel sac o pel cul o per on sigui... que no tenen feia? la gent que fa això és perquè són envejosos i males persones que no tenen proutes ocupacions que s'han de dedicar a fotre als demés, són malos, malos... Tampoc parlo de mi avui.

A aquests individus sempre he cregut que és millor ignorar-los, és difícil ja ho se, perquè ja se'n cuidaran prou ells mateixos de fer-se notar... però cal tenir sang freda i tirar endavant. Quan es tracta de persones de les que et fan la rialleta i queden bé amb tothom i després te la foten però bé... uixxx són odiosos aquests personatges, però no cal donar-los el gust de perdre els nervis ni de que et facin sentir malament . A la merda home!

Doncs això, moraleja: poseu una mica de sucre a la vostra vida, o xocolata, o vi, o un porret de tant en tant...

Nens per totes bandes

Divendres vam tenir a Montserrat la trobada presencial del projecte telemàtic com cada any. El dia de la trobada ens visiten al voltant d'uns 1000 nens que han estat treballant juntament amb l'escolania des de l'escola què és Montserrat i un dia a l'any doncs venen a veure-ho.
La trobada presencial implica molts esforços, sobretot pel que fa a l'organització (que per sort em toca però de lluny). Nosaltres hi participem aportant uns quants monitors que rebin els grups. Concretament n'hi han quatre que s'encarreguen de temes diferents, un està a l'escolania, un al punt de natura i dos al museu.
Aquest any el telemàtic pel que fa als monitors ha estat marcat per les noves incorporacions, només una persona era diguem-ne "veterana" en el tema, la Sònia, que no veieu a les fotos. La resta són tots nous i arribats aquest any.
Al costat del text hi tenim l'Esteve, je je je, l'Anna i el Marc ja el coneixen perquè el van veure fer una visita, també l'heu vist vestit de sevillana... aquí tenim la versió boiscout!!
A dalt, al centre, tota riallera, la Núria, que em va pescar fent-li la foto i a la dreta, sense adonar-se'n, la Txell (és la de vermell per si no es distingeix prou) és d'aquelles persones que et fan preguntes que et deixen amb la boca oberta i penses i això a que ve ara??? rius molt amb ella.
Els faré còpies de les fotos que segur que els agrada tenir-les.

I un dinar!!!

Doncs sí, ahir sopant sushi i arròs amb verdures i avui torne-m'hi! (no vull dir que torno a anar al japonès no...) però és que per dinar avui he tornat a menjar arròs. Què trista és la meva dieta!! no hi havia massa que triar i he menjat una mica d'arròs blanc barrejat amb ensaladilla, com si fos una amanida. A sobre no m'ha vingut res de cara per postres, només hi havia flam i iogurt, no hi havia res de fruita!! i no he agafat res. Demà les previsions del dinar són bastant més dolentes que les d'avui perquè els caps de setmana a la feina ens fan anar a dinar a un altre menjador i en aquest o bé acostuma a escasejar el menjar o deixa moolt però moolt que desitjar. A veure com ens les apanyem!

Un sopar...

Ahir vaig anar a sopar a Barcelona. Els tiets ens van dir que ens portarien a sopar a un japonès i vinga tots cap allà. El japonès m'agrada de tant en tant, és una cuina bastant delicada i que es paeix bé però de les que s'aburreix ràpid com per menjar-ne dia sí dia també.

Aquest restaurant era un buffet d'aquests giratoris, no hi havia estat mai a cap, els japonesitos de la cuina van treient racions de menjar en plats petits i tu vas agafant el que vols.

Al final quedes una mica com hipnotitzat de veure passar els plats mil vegades vinga a donar voltes però no està malament.

Tampoc vaig menjar massa perquè amb l'estrés d' anar mirant que agafes al final ni et decideixes. Vaig menjar una mica d'arròs amb verduretes, un pinchito de pollastre, 4 porcions de sushi de salmó, un pinchito de mandonguilles (que potser és el que més em va agradar) i una mena de rotllets de truita farcits de tonyina a sí! i tempura de verdures!! sembla molt oi? doncs no és tant perquè les racions venen en plats minis, com de cafè i a més o compartia amb el meu cosí que s'ho acabava fotent... i vaig menjar de postres un dorayaki (o alguna cosa així) que és ni més ni menys que els pastissets aquells que li encanten al doraemon!!! doncs aquests, van farcits d'una pasta de mongeta vermella dolça, està bo però potser és massa dolç.

Bueno doncs aquesta vegada el sopar no se'm va posar massa bé, aquest matí m'he llevat arrebotida, semblava que acabés de sopar i se que és el culpable de la indigestió, la tempura, ara resulta, que tant que m'agradava i ara el còs no me l'accepta au! , no ens podem fer grans...

Crònica d'un dia ventós

El meu dia ventós va començar ahir al vespre, m'he passat tota la nit despertant-me per culpa del vent, he dormit fatal. Si el soroll de la pluja, de les tempestes m'encanta i fa que dormi més relaxadament, el vent m'inquieta bastant, em posa nerviosa i més impossible no sentir-lo.
M'he despertat una vegada i una altra, i una altra, i una altra... amb el conseqüent canvi de postura al llit i pensant joder amb el vent dels cu....
Total que m'he llevat amb una merda de nit a l'esquena, i avui el vent ha continuat tooooot el dia, amb sol, però tooot el dia i un fred que pela.
El dia no ha estat gens malament, mogudet mogudet, patapam visita al parc natural. Després de un any i mig probablement??? de haver fet la meva última visita de muntanya avui sense pensar-m'ho dos segons vinga pa' el monte. Que els hi havia d'explicar als pobres nens de Terrassa de si ens faltava un monitor... quan la Carme ha trucat per dir-me "no sabem res del Dani" de seguida he pensat doncs la faré jo la visita, encara em soprenc a mi mateixa, cap a la muntanya i sense pensar-m'ho i sense temps per fer memòria de res de res de res. Quan li he dit a la Carme per telèfon vinc jo a fer la visita a fet un siiii? la faras tu??? pues claro nena aquí Montse Marín al rescate i si s'ha d'anar a la muntanya pues no me queda otra no cal donar-hi voltes.
La visita ha anat bé, més bé del que m'hauria imaginat, una altra cosa són les valoracions que hagin fet les profes... dios mio no quiero saberlo!!!
Ara, m'he fotut de fred pero bien bien!! i aquells pobres nens... havia d'agafar-los perquè no sortissin volant sort que anaven ben equipats!! tots menys jo clar que encara que tenia al museu les botes de muntanya i el forro polar, els texans i el jersei que duia han estat poc per no parlar dels mitjons... que si n'hagués dut tres encara hagués tingut fred igual i de les mans... les meves pobres mans... sense guants!!! sort que els nens se m'agafaven i jo pensava sí sí agafeu-me que almenys vosaltres porteu guants i m'escalfeu una mica, crec que no havia passat mai tant fred fent una visita de parc natural, acabar-ne alguna molla de cap a peus perquè sens hagués possat a ploure sí i tant però el fred que he passat avui crec que no l'havia passat. Sort que no sóc la Sandra que sinó tindria panallons fins a les orelles ja!!
El fred ja no me l'he tret del damunt i els meus dits deuen haver entrat en algun moment en estat de congelació perquè encara en fan mal.
Vull ficar-me al llit por fin!!!! i que amb una mica de sort aquesta nit res destorbi el meu son si us plau!!! a qui se li hagi de demanar ehhh estic aquí!! una mica de cas vaaa que avui m'he portat como una campeona!!
però abans m'obligaré a llegir una mica i fins demà...

Ho he tornat a fer

Síiiiii avui m'he tornat a passar mig matí al balcó. Han dit que demà ja farà mal temps i que ens fotrem de fred. Avui en canvi feia un bon sol i m'he excarxofat al balcó, cal aprofitar aquests dies. El sol escalfa però no crema i és quan si està millor. He acabat amb la cara ben vermelleta :-) fins i tot m'he mig adormit.
Que bé, que relaxant, passar una bona estona al solet amb els ulls tancats sense sorolls i notant un ventet fresquet que corre de tant en tant, m'encanten aquests moments!!!
Mentres m'hi estava m'han vingut al cap records d'aquest estiu, del viatge al País Basc, m'ho vaig passar tant bé. Deu ser que debia notar una temperatura semblant a la d'allà perquè molta calor no feia però sí que va sortir el sol. Aquella carretera entre Zarautz i Getaria que recorriem cada dia, el peix a la brasa amb txakolí que vem sopar, el passeig fins als penyassegats de Zumaia, les vistes des de la casa on estavem, el passeig amb tren per San Sebastià, les gambes cuites en paperina que ens menjavem passejant pel la Concha. Molts bons records.

T de Teatre

Ahir a la tarda vaig anar al teatre. Ho recomano, és una bona opció per passar la tarda del diumenge i a més que a mi el teatre m'agrada molt. Veure com els actors es posen en el paper just davant del teu nas, com actuen per tu... és una cosa que em posa la pell de gallina.

L'obra era "Com pot ser que t'estimi tant" de la compañia T de Teatre.

A aquestes cinc noies tots les coneixem de la sèrie de tv3 Jet Lag però abans d'això hi han unes quantes obres de teatre súper àcides i còmiques.

Com pot ser que t'estimi tant abandona una mica el gènere còmic al que ens tenen tan acostumants, diguem que és una obra d'intriga però sense que es deixin de veure els tocs d'humor tan característics.

No us explicaré de que va per si algú més s'anima a veure-la, per mi va ser una sorpresa.

A Manresa ja no la podreu veure però segur que si mireu la web trobareu algún lloc que us quedi a prop per anar-hi.

3 mesos!!!

Ara me n'adono que el dia 9 de març (el cap de setmana que ve) i dia de les eleccions, farà tres mesos que vaig començar a escriure el blog. Tres mesos és molt temps ja!! i sembla que fos ahir quan vaig començar, el temps passa volant i continuo sent tan inexperta com el primer dia.
Sempre he cregut que si el temps passa ràpid és perquè allò que te l'ocupa no et suposa cap obligació, això deu voler dir que tenir el blog i escriure-hi m'agrada perquè no m'he adonat del temps que fa que ho faig fins avui.
En aquest temps han passat moltes coses, dies millors, dies pitjors que han quedat gravats en els meus escrits, dies per riure, dies per plorar, en definitiva tots ells dies per recordar i per compartir, per compartir des d'aquí amb vosaltres.

Petits canvis

Avui he fet uns mini canvis al blog, els colors han canviat i s'ha tornat un pel més primaveral. Sí, perquè avui també fa solet solet!!!

Més visites

Sí, sí, avui han arrivat els meus tiets de Madrid i ja s'han instal.lat a casa. S'hi queden una setmaneta. Ells com sempre al seu rotllo ara cap a quí, ara cap allà, ara a visitar a no se qui... avui sopem a no se on... i així passen els dies. L'únic que em molesta una mica (a part de que he de fugir de la meva habitació perquè se'm queden el llit, i la tele...) és que la Ruth fuma, no massa dins de casa, normalment surt al balcó o obre una finestra... però la olor a tabac costa moooolt de dissimular i quan marxen encara s'hi olora el tabac a casa. M'agrada la Ruth és una tia super simpàtica, i super inteligent qui m'ho havia de dir que tindria una tieta madrileña :-) i de les bones, res de rotllo pijo pepero que no és como Esperanzita ella... res més lluny. Li encanta venir aquí i parla més bé del que us imagineu el català. Fins i tot li diu Bernat al meu tiet quan de tota la vida nosaltres li hem dit Benardo...

Avui una visita!!!

Avui hem tingut una visita la Sandra i jo al museu, han vingut l'Anna i el Marc!!! ja no hi comptavem... clar com ens van dir que venien al matí i s'han presentat a les 12.30h!!!! ai ai ai quines hores... nosaltres que ja deiem aquests ja no vindran... però sí!!!
A més ens han esperat per dinar i hem anat a la cafeteria, una sopresa encara que només així estat una horeta. Han vist el museu i a la tarda una visita guiada a l'escolania!! que ha fet l'Estevet.
Pobret em sembla que s'ha posat nerviós al tenir-me allà mirant-lo perquè m'ha decepcionat una mica la visita que ha fet
Mató inclòs...Un dia completillo.