A mi també se m' encèn el rellotge biològic

el pas dels anys és com a poc desesperant. El temps corre i cada cop amb més freqüència apareixen al meu cap preguntes que fins fa poc no m' havia començat a fer. Coses que no saps si realment aconseguiràs fer mai com tenir un fill, tenir una casa pròpia... i pensant-ho cruament estic més a prop de creure que no que no pas que sí. Si analitzem una mica no em veig en cor de tenir un fill tota sola, primer no tinc ni guanyo prou diners com per "fabricar-lo" i tampoc tinc parella així que s' han acabat les opcions perquè per mi ara mateix no tenir parella vol dir no poder tenir fills, no per qüestions de concepció sinó per qüestions de companyia,oi que ho he dit que no em veig capaç de tenir fills sola? a més perquè no, tenir una parella també significa compartir despeses i problemes, diga'm egoista!
Després està el tema habitatge, en els temps que corren pot algú sol com jo arribar a comprar-se una casa, pis, apartament, diga-li com vulguis? jo crec que no, vés a saber quin banc em donaria una hipoteca ara, i està clar, sense hipoteca, no hi ha entrada pel pis ni tampoc diners suficients per afrontar les mensualitats.
Sense casa propia és poc probable també optar a una adopció oi? si és probable que quan se m' acabi el contracte no me'l renovin i em vegi al carrer ningú s' atreviria a donar-me un nen al meu càrrec veritat? per no parlar de les despeses, també econòmiques, que vol dir adoptar un nen. A més m' ha semblat entendre de l'orgàn competent en adopcions de la generalitat que un requisit per poder optar-hi és ser matrimoni o parella de fet. Llavors les persones solteres no tenen oportunitat?
I un dia i un altre apareixen a les notícies nens que han estat abandonats, al carrer, en contenidors, llençants dins d' una bossa de plàstic per sobre el mur d' una casa només acabar de néixer i em dic, vols dir que a aquests nens no els hauríem de posar més facilitats perquè trobéssin una persona que els donés tota l' estima que els seus pares no els van voler donar? el món és ple de nens que han estat abandonats pels seus pares biològics per un motiu o un altre que no qüestionaré. Nens que conforme passin els anys se sentiran cada vegada més desarrelats per una família que no els ha volgut, hauríem de mirar de trobar-los llar, de propietat o de lloguer el més aviat possible per no allargar la seva pena. I el món també és ple de gent disposada a estimar petites persones forànies incondicionalment i a canvi de res.
Però les coses tristament funcionen així, no hi han diners a la butxaca, no hi lloc on viure ni família que crear. Les bones intencions poc compten.