Lo que bien empieza mal acaba

Doncs sí, avui el dia ha començat amb bon peu. Una sensació estranyament feliç
m' envoltava sense saber perquè.
He arribat i m' he posat mans a la feina. idees, idees, idees. Estic en una espiral de creació i idees noves. Sense saber com apareixen nous projectes dins el meu cap, un munt de cosetes, de probabilitats, d' hipòtesis, com un brain storming. Noves visites que s' han d' acabar de perfilar, o que s' han de perfilar del tot. però tot apareix així, de sobte, sense pensar-hi massa i serà qüestió de que comenci a apuntar-ho perquè són tantes coses que quan vulgui reprende-ho en serio no recordaré com anava.
I arrivo a casa i les sensacions canvien totalment. Algú a forçat els panys del trasters i han quedat oberts. No falta res però la idea de que qualsevol hagi estat a l' edifici sense saber-ho m' espanta. I si la propera vegada intenten entrar al pis? que faré?
La porta del carrer resulta que l' havien manipulat perquè tot i tancant-la es pugui obrir sense clau des de fora. La solució més fàcil sembla ser canviar el pany però ara ja res tornarà a ser el mateix. Haurem de dormir amb un ull obert atents a qualsevol soroll o moviment estrany quan estiguem a casa i esperar que al tornar qualsevol dia no ens trobem el pis buit o el que és pitjor esperar que ningú vulgui entrar al pis quan siguem dins. Ja no sé quan podré tornar a dormir tranquil.la

un record constant

uns dies ja amb trenta anys a sobre i continúo cuinant com sempre, ficant-me a la cuina cada dos per tres, així doncs segueixo igual, almenys en això. De cara a l' hivern escudella almenys un cop per setmana, o dos, o tres... depen del fred. Que bé un plat d' escudella a la nit quan el fred apreta i saps que a fora està glaçant.
La cuina em fa pensar sempre en la meva àvia, que el proper gener farà ja un any que no hi és. La veig sempre dins la seva cuina, fos l' hora que fos. primer a comprar i després a cuinar. Arreglant mongetes tendres collides de l' hort per congelar-les, o preparant unes bledes amb patates d' aquelles que quan era petita només menjava a casa la iaia, no hi havia forma de fer-me menjar bledes enlloc més. També la recordo quan arribava de cole a les tardes i berenava davant la tele amb els meus cosins. La iaia sempre procurant que no ens faltés de res.
L' escudella me la recorda especialment, és un dels seus plats dels que encara em sembla poder recordar-ne fins i tot el gust. Que bona! escudella amb pollastre, botifarra, ossos de vedella... nap, patata... i aquella pilota! boníííssima! ningú l' ha preparada mai igual.
Imagino que aquest bon record fa que acostumi a preparar escudella moltes vegades i que intenti que cada cop que ho faig em quedi una mica més bona. I la veig, primer la carn, després les verdures i per acabar la pilota! millor dit les pilotes! perquè si la meva mare sempre ha ficat a l'olla una sola pilota gegant, la iaia en feia moltes de petites perquè tothom tingués la seva al plat. Jo també ho faig així, manies o bons records.
I com no es llença res la farina blanca que sobra d' arrebossar les pilotes s' afegeix també a l' olla i serveix per espesir el caldo.
Quina llàstima no haver après a fer aquells marracons de vici dels que me'n menjava fins i tot dos plats plens! la iaia era una gran cuinera, s' ho prenia amb dedicació i l' escudella i els macarrons són els dos plats que més em fan pensar en ella.

A les portes dels 30

Quan queda poc més d' un dia per cumplir els 30 anys no se pas on sóc. He fet coses, han passat coses, moltes durant aquest temps, bones, dolentes, millors i pitjors. Coses que m' agradaria recuperar i d' altres que preferiria deixar enrera. El cert és que és ben veritat allò de que no es pot recuperar el temps perdut i en aquest punt on em trobo tinc un regust d' insatisfacció per no haver complert alguns propòsits i desitjos, el mateix que pot tenir qualsevol persona amb una mica humana al veure que se li escapa el temps suposo. Pertant no crec que sigui gaire diferent als demés i considero que qualsevol pot sentir o pensar el que jo sento ara. Un bocí d' incertessa.
Tot i així em sento orgullosa d' haver tirat endavant amb moltes coses que creia difícils, amb moltes coses que em feien por o respecte. Amb moltes coses que mai havia imaginat que podia fer i que han resultat convertir-se en les millors experiències del que porto de vida, si més no han resultat ser experiències de superació personal que m' han fet créixer com a persona per molt complicades que hagin estat. He conegut punts de vista que mai pensaba que podia tenir, he après, he experimentat, m' he posat al límit, he plorat, he rigut i he conegut persones que seré incapaç d' oblidar mai i a les que reservo un troç de cor i d' estima. He viscut.
I a hores d' ara una pregunta fàcil de fer-se a un mateix seria com he d' encarar el futur? diuen que els 30 marquen un abans i un després, que són una etapa decisiva de creixement i assentament personal. potser sí que ho són? potser no ho sabré fins que no hagi complert els 40. Afronto el futur a curt plaç perquè no se que passarà demà. I perquè no tinc ganes de fer planificacions que al no cumplir-se em facin sentir estúpida com tantes altres vegades. El millor serà aprendre a conformar-se tot i que això pugui semblar una postura cobard. El món és dels valents, dels que arrisquen per aconseguir el que volen i a vegades surt bé i a vegades malament. Veient com està el món... jo ni se el que vull ni he estat mai valenta.

quan les sorpreses estan a la ordre del dia

Mira que et sembla conèixer sempre prou bé a la gent però sempre hi ha alguna cosa amb la que et poden sorprendre. Coses inesperades o coses que realment esperaves però que pensaves que no arribarien mai a ser, desconcert. Realment es pot arribar tan lluny? hi ha gent tant i tant interessada?? és increible el que es pot arribar a descobrir com si res en qüestió de dies.
I jo no se que pensar...

brrrrrrrrrrrr que més pot passar?

després d' una cosa l' altra però últimament tots els esdeveniments tenen un regust amarg, negatiu, és que pot passar res més encara????
les humitats ja s' assequen però la marca que han deixat, ahí sigue. La tele sense funcionar i van passant els dies. La feina s' acumula, molt! quin descontrol! mi mente ya no es lo que era, no arribo a tot. Regals per fer, en pocs, poquíssims dies i jo sense saber que regalar. I un aniversari que s'acosta, el meu, que dedueixo no serà el que m' esperava.
brrrrrrrrrrrrrr
M' envaig a experimentar a la cuina a veure si em distrec!

humitats

pluja, pluja i més pluja, amb el que m' agrada que plogui i ara això es converteix en taques d' humitat pel pis! quina merda, quina merda, quina merda! el meu petit refugi s' enfonsa o més ben dit s' inunda.

What happens to you?

Els millors amics no són els que et segueixen la corrent, no són els que et diuen que sí quan volen dir no, no són amb els que pots comptar només per coses alegres i tampoc aquells que comparteixen sempre la teva opinió.
Algú que es mereix se catalogat d'amic deu ser aquell que és capaç de donar-te una opinió sincera de les coses, per molt dura o poc agradable que sigui i no aquell que es dedica a dir-te només el que vols sentir.
Donar una opinió sincera pot ser molt difícil sobretot perquè sempre intentes dir sense voler ferir. Però quan els temes són desagradables i a sobre hi ha una implicació emocional saps que per molt que ho vulguis disfressar el dolor està garantit. Hi han coses, hi han temes, que són complicats "de adornar" per molt que s' intenti.
Caldria potser que un mirés més enllà del seu nas i deixés de pensar en si mateix per un moment, potser caldria preguntar-se "i als altres? que els passa als altres?" Mirar somewhere over de rainbow per descobrir que no tothom està en contra teva, per descobrir que els núvols no només s' alcen damunt el teu cap, que cadascú arrossega el seu núvol que li fa ombra. I potser així entendre que ja n' hi ha prou del jo, jo, jo, jo.
Faré el que pugui