dubtes

quina sort que hi hagin persones que per molt lluny que les tinguis sempre sembli que estan al teu costat. Hi ha amb qui he estat fins a 2 i 3 anys sense mantenir contacte i sense preguntes, sense situacions estranyes apareixen de nou com si ens haguéssim vist ahir, amb el mateix humor, amb el mateix parlar, amb la mateixa gràcia i amb la mateixa amistat retrovada, com si el temps no hagués passat. Amb la mateixa complicitat i confidència de sempre.
I en aquest moment de dubte, penso en això. En que és més raonable apreciar a aquells que per molt temps que passi saps que pots comptar-hi si algún dia et cal que no pas a aquells que tot i el contacte continu et fan de més i de menys segons com bufa el vent i la situació en la que es trobin.
És una sort, una tranquil.litat saber que només em cal dir necessito... voldria... m' ajudes... perquè es posin en acció.

poseida

sí poseida per un mega encostipat que sembla que s' ha instal.lat dins meu. És com un alter ego diabólic que se m' ha ficat dins i no pensa marxar. I així estic entre mocadors, mocs, mal de cap, tos... i una veu que em va i ve des de fa un parell de dies. Quin malestar!

em sembla que ara sí em pesen els anys

crec que estic començant a notar el pes dels 30. Els dies s'em fan inaguantables

com ho podria fer?

com podria envoltar-me d' una bombolla on no hi pogués passar res ni ningú més que aquells a qui jo els ho permeto?
hi ha dies en que m'agradaria aillar-me de tal manera del món que m'ho imagino i tot. Ficar-me dins una bombolla espaiosa, transparent, on no hi entrés el so, des d' on mirar als altres però sense que et molestessin. Un lloc confortable on poder estar en silenci, en calma, amb una caloreta que t' envolta i reconforta i on fins i tot volar quan et vingui de gust, gravetat 0.
Sona estrany oi? però el cert és que m' ho he imaginat més d' una vegada. No hi ha telèfon, no hi ha gent, només jo amb mi mateixa. I reconec que aquesta fase tan bèstia no pot ser per sempre però i una estoneta només? és que l' empresa hauria de tenir una habitació del pànic, un lloc on refugiar-se i on algú et fes un massatget de 15 minuts que et relaxés i et tornés la tranquil.litat ni que fós per mitja horeta més. Perquè hi ha dies, que ja no se si comptar fins a 80.000, fotre un crit o arrencar a plorar, que és el que habitualment faig. Hi ha dies, massa sovint trobo, que no estic bé amb mi mateixa i que qualsevol cosa sem posa malament.
I arrives a casa i fan sálvame, amb aquells crits que foten també aquesta gent... parlant tots a la vegada... buuufff, respira, respira penso, tot passarà.
Noto que conforme passa el temps m'és més fàcil carregar-me de forma més ràpida. Perdo la paciència. Tot m' afecta massa i sempre de forma negativa. Em prenc les coses fatal. I penso, perquè t' ho prens tan a pit? si per molt que t' emprenyis dona tot seguirà igual. Jo fent la feina que faig, els altres fent la feina que fan, jo cobrant el que cobro... no exageris perquè hi ha coses que són inamobibles i facis el que facis, per molt que t'esforcis, ningú et donarà res pel teu esforç.
I la sensació dins meu és de buit, un buit enoooorrrme. Un buit que augmenta amb l' angoixa de veure que et retreuen res i que no veuen en canvi les moltes coses bones que faig, o que crec que faig, que igual tampoc...
Vols un consell Montse? o aprens a dir el que penses sense que el que has dit t' afecti fins al punt de sentir-te malament i d' arrivar a casa i posar-te a plorar perquè has estat sincera o aprens a fer la rialleta, a quedar bé amb tothom i a que et rellisqui tot.

Doncs saps que? no veig cap de les dues coses clares. Hi hauré de continuar pensant però no es pot viure a la defensiva. De moment a falta de bombolla, intentaré distreure'm amb alguna cosa que no m' acabi fent plorar, que últimament no és gens fàcil. Perquè poso música i ploro, miro una película i ploro, llegeixo un llibre i ploro també

new look

avui sessió de peluqueria per començar el dia, per veure's una mica diferent ja de bon matí.
Que tindran les peluqueres amb les planxes? facis el que et facis, sempre t' acaben planxant el cabell. Què no sabem acabar la feina d' una altra manera?
hola, hola... si el tallat ja queda perfecte no cal planxar-lo, no quedarà millor per això. I a més als que tenim la cara petita, si ens planxeu el cabell, no sen's veu cap hombre! visca l' acabat natural i el volum!

doncs això

a mi sempre m' ha agradat el teu nas

Per fi un curs profitós

després d' haver assistit a multitud de jornades, cursos... i d' haver vist quantitat de ponències he de dir que les jornades d' il.luminació als museus del Museu de Lleida han estat de les més profitoses que he vist.
És habitual que un vagi a aquest tipus d' actes molt il.lusionat, esperant trobar respostes a coses que el preocupen i que al final, un cop hi és, resulti que les ponències i els conferenciants tenen poc a veure amb el que s' esperava d' elles. Generalment, molta teoria, molta retorica que es dóna un cop i una altre donant voltes sobre la mateixa qüestió, repetició rera repetició i tot acaba sent un discura aigualit.
Aquesta vegada, tot i la càrrega tècnica, de física, ingenieria, que jo no em veig amb cor de memoritzar, el regust general ha estat bo. Conceptes en principi difícils per algú com jo que s' han explicat amb una sencillesa imprescindible per poder transmetre'ls. En definitiva, un transcurs bastant clar i entendor i força proximitat.
Ens ha quedat clar, els leds encara no estan llestos per ser utilitzats en museografia. Cal esperar. Está claro?