Una mica de xocolata

Lalola

Julieta Venegas

Tanta ensaladilla que em surt per les orelles

Me n'adono que a l'estiu podria alimentarme perfectament d'ensaladilla rusa i poques coses més. És com la truita de patates, m'apasiona!!! a la feina si hi ha ensaladilla, en menjo, a casa cada dos per tres en faig. És un menjar que sempre em ve de gust encara que n'hagi menjat ahir i quan s'acosta la caloreta si no n'hi ha la trobo a faltar. I quan en començo a veure per tot arreu es una alegria clar!!

Si hi ha ensaladilla, jo ja sóc feliç!!!

Apa la paranoia que m'ha donat per escriure ara però és que penso que últimament n'he menjat molt sovint, i més que n'hauria menjat si no m'hagués reprimit i probablement avui per sopar com no... més ensaladilla!! uhmmmm m'encanta!

espero no aburrir-me'n mai!!

Un món d'arròs

Aquesta setmana m'he escapat tres dies al delta de l'ebre. Fa poc que hi vaig ser un parell de dies i com tenia ganes de platja i solet cap allà una altra vegada. Segur que no trigo a tornar-hi.

Tants anys estiuejant al delta, des de que acabava de néixer i quan el temps va passant te n'adones que el lloc és el mateix però et prens les coses d'una altra manera.

Aquestes escapades m'encanten. El delta és un paisatge del tot canviant, ja no tan sols parlant del riu i la seva desembocadura... si no perquè el munt de camps d'arròs el fan ben diferent segons l'època de l'any. Ara és una llaaaarga extensió de terra plana i verda, d'un verd llima super brillant i un aire pur, humit, refrescant, però mirant amb atenció veus com el verd en segons quins punts, aquells on el sol més castiga es va tornant groc, marró... és l'arròs que comença a rossejar i que quan sigui ros del tot estarà llest per la collita.

Només baixar del cotxe la sensació és brutal, llibertat, aquesta immensa extensió de terra em proporciona llibertat i una olor ben característica que la fa impossible de confondre, és l'olor de l'arròs que no s'acaba mai.

I l'arròs quan el tastes en una bona paella ja no ten nom!!

Pajaritos por aquí, pajaritos por allà...

Diumenge vaig sortir d'excursió, vaig anar a visitar el "cim d'àligues" a sant feliu de codines. Us ho recomano, està molt i molt bé. Entrada cara, això sí, però ja se sap que tot el que són animals vius, zoològics, aquàriums and company et foten el "sablazo" al entrar, perquè clar cal prendre consciència que els animals mengen i necessiten cures importantíssimes. Tret d'això em va agradar molt molt molt, tant les explicacions de la guia que et va ensenyant alguns dels pajaritos (més aviat pajarracos) que tenen a la reserva com la sessió de vol, on pots veure les peculiaritats del vol dels diferents ocells.

Aus nocturnes, com òlibes, ducs... petits, grans i xulíssims!! rapinyaires: falcons, àligues... molts i que mai havia vist de tan aprop.

Una experiència molt agradable!!

El cous-cous

Per petició popular us penjo una recepta de cous-cous. Tot i que podeu introduïr totes les variants i ingredients possibles, imaginació al poder!!
Aquesta és la recepta que vau tastar ( els que us vau atrevir) l'altre dia :-)

- necessiteu carn de pollastre, o de xai... però el pollastre és millor si no sabeu si a tothom li agrada el xai o la vedella! el pit de pollastre va bé, tallat a dauets o la cuixa... com preferiu. Jo també utilitzo carn de la que venen adobada per fer pintxos (tot i que jo la adobo igualment amb espècies encara que ja ho estigui perquè sigui moooolt més gustosa)

- fregiu els daus de pollastre adobats en una paella o caçola amb oli fins que estiguin ben rossos. Heu d'adobar el pollastre a poder ser el dia abans de fer la recepta, així agafa més gust també!
Les espècies que utilitzo són moltes, en funció del que tingui a casa i del que més us agradi, però no hi falta mai la canyella i el curri. Podeu comprar un preparat d'espècies ja especial per a fer cous cous que es diu ras-el-hanout (porta pebrot vermell, all, coriandre...)
- fregiu també les verdures amb el pollastre (pebrot, ceba, pastanaga...)
- quan està tot li tiro una mica de sucre o mel per contrastar el gust a vegades picant i intens de les espècies.

- després només falta afegir-hi el cous cous ( que és una sèmola de blat en forma de granets)

- el cous cous es prepara amb aigua. Poseu a bullir aigua amb una mica de sal. Heu de tenir en compte que un got ple de cous cous és una ració per 2 persones i que per cada got necessitareu un got i mig d'aigua aprox.

- quan l'aigua bull cobriu el cous cous, els grans han de quedar coberts d'aigua i ho tapeu, deixant-ho reposar uns 5 minuts. Passat aquest temps la sèmola haurà absorbit l'aigua i s'haurà inflat.

- després aboqueu el cous cous a la paella amb la resta d'ingredients i barregeu bé. Ja ho teniu preparat!! El podeu menjar calent o fred penseu que si el mengeu calent serà més picant!

Com a ingredients hi lliga molt bé afegir-hi dàtils o fruits secs i el podeu menjar com a amanida amb cogombre, pebrot i ceba crua, tomàquet... si ho condimenteu amb una mica d'oli, un rajolí de suc de llimona i fulles de menta ben trinxadeta.

El cous cous és d'origen berber, era un plat molt apreciat a l'Al-Andalus i els americans se'l mengen ara com una varietat de pasta més!!

Bon profit!!

Sue Ellen ets un pendó!!!

Avui m'han dit que sóc un pendó!! i a mi em sembla que em queda molt però molt per ser-ho.

I resulta que encara fan Dallas!! a tv3 demà divendres a les 2 de la matinada!

De vacances

jejejeje....aquest cop no soc jo la que està de vacances. Els meus pares ja han marxat com cada any uns dies cap al delta. Així que m'he quedat soleta a casa.
I per cert a la que ja se li han acabat les vacances tot i que no ha respirat gens per dir-nos que tal ha anat... és a l'Anna que demà torna a treballar!

de susto en susto

Avui hem passat un dia de nervis.
La Núria més que jo, ha patit una bona estona perquè tenia una visita i tenia molta por de fer-la. No és una persona a la que tingui una especial desconfiança a l'hora de fer les visites. Simplement s'atabala i té por de fer-ho malament quan es tracta de grups d'adults. No enten que allò que explica amb nens és perfectament capaç de explicar-ho a una persona adulta perquè creu que els grans fem preguntes més meticuloses i que la poden posar en un compromís.
No ha estat per puteria que li he dit que la visita l'havia de fer ella, ha estat perquè crec que ha de superar aquestes situacions de pànic que li agafen i vull donar-li tota la confiança del món perquè crec que ho fa més bé del que creu.
El més fàcil per a ella hagués estat que jo li hagués agafat el grup. Llavors ella hagués respirat tranquil.la i la setmana vinent hauriem viscut la mateixa situació una altra vegada.
Deixar passar els problemes no és una bona sol.lució perquè tard o dora les pors tornen a aparèixer i tornem a sentir-nos completament inútils, incapaços de afrontar-les. És allò d'amagar el cap sota l'ala.
No es pot obviar tot eternament perquè llavors acabariem per no fer res.
Intento ajudar-la de mil maneres de donar-li tots els cops de mà que pugui, d' oferir-li els meus consells i els meus coneixements. És el que he intentat fer sempre amb tothom i no em sembla que sigui gens irracional.
Per això crec que avui ha fet un gran pas, m'ha demanat que l'acompanyés per no trobar-se tant sola, la visita l'ha fet ella i ara només falta que reflexioni que pot fer millor per la propera vegada fer-ho més bé encara. Pot estar ben orgullosa del que ha superat avui. Per aprendre cal equivocar-se i aquestes situacions me les conec de primera mà. La vida és una història de superació personal.
Jo també he passat molts atacs de nervis per culpa de les visites. Por a que el que et puguin preguntar, por a dir res malament, por a oblidar-te d'alguna cosa important... coses que et generen ansietat i perds el món de vista. Tot això en el meu cas es tradueix en nits sense dormir, diarrees, vòmits, febres... però quan dius l'última frase de tot el "discurs" la pujada d'adrenalina és immensa i la sensació de benestar i de satisfacció no te preu. I ho dic jo que sempre he viscut amb l'esperança de que la visita s'anul.lés, de que el grup no vingués... crec que només una vegada em vaig veure completament incapaç de fer una visita guiada, fins al punt de demanar que la fes algú altre i vaig acabar sentint que l'hauria d'haver fet jo.
A força d'anar fent visites les pors disminueixen perquè arriba el dia en què trobes una tonteria plantejar-te com seran les persones del grup, quines preguntes impertinents em faran... però per arribar a aquesta "comoditat" cal començar amb un primer pas que no és gens, gens agradable i que va seguit de molts petits passos a vegades agradables i a vegades menys.