Difícil aprenentatge

Qui m' ho havia de dir a mi que em veuria en "estos berengenales"! no se suposa que la natura és sabia? doncs a mi no m' ha ensenyat a fer coses que se suposen que portem "de fàbrica" i així estic en un entrenament poc agradable.

tancant un any del tot incert

El meu 2010 ha estat per algunes coses més que imprevisible, tant que encara no tinc clar si en puc fer un balanç positiu o negatiu. he tingut de tot però com sempre la meva manera de ser em fa veure més les coses negatives que les positives, no és que ho faci volent, és només que simplement em vénen abans a la memòria els records negatius. És per això que fent un esforç, anomenaré aquí tan sols alguns punts positius d'aquest quasi passat any.

* he recuperat persones que donava per perdudes i ha resultat que no estaven tan lluny.
* he millorat la meva relació amb mi mateixa, encara queda molt per fer sí, però anar fent, anar fent.
* Cada cop m'és més fàcil veure en mi coses bones, també perquè hi ha qui s' encarrega d' evidenciar-les i això sempre és d' agraïr.
* Han entrat a formar part de la meva vida persones noves, novetats agradables, que estaven a la vora però que no tenia per imprescindibles del tot. Espero que aquest 2011 serveixi per consolidar aquestes noves adquisicions que m' han ensenyat que no soy tan mala como parezco tot i que hi hagi qui ho cregui.
* He tingut bons moments de sinceritat, que m' encanten!, tot i que sempre tingui estones per dubtar sobre el que m' han confiat, ja se sap com a bona balança sospeso constantment tot i que voldria no fer-ho i poder creurem les coses a cegues.

I com he dit que només esmentaria coses positives, desitjos pel 2011... encara que ja els he començat a dalt:

m' agradaria poder veure la llum al final del túnel, sigui per bé o sigui per mal, hi ha moltes coses a mitges escampades pel meu camí i moltes d' elles em fan nosa, s' han convertit en càrregues pesades que vaig retrobant una vegada i una altra. voldria tenir la força suficient per llençar-les definitivament d' alt a baix del precipici i no tornar a veure-les més, necessito calma, calma mental, calma interior i aconseguir d' una vegada que els actes dels demés no m' influeixin de forma exhagerada i crec que per aconseguir-ho primer cal despendre's d' aquestes càrregues que arrossego. Desitjo per a mi un 2011 tranquil, tranquil com una bassa d' oli a nivell personal! i també grans moments de pau i tranquil.litat per a vosaltres que segur que mai estan de més!

A mi també se m' encèn el rellotge biològic

el pas dels anys és com a poc desesperant. El temps corre i cada cop amb més freqüència apareixen al meu cap preguntes que fins fa poc no m' havia començat a fer. Coses que no saps si realment aconseguiràs fer mai com tenir un fill, tenir una casa pròpia... i pensant-ho cruament estic més a prop de creure que no que no pas que sí. Si analitzem una mica no em veig en cor de tenir un fill tota sola, primer no tinc ni guanyo prou diners com per "fabricar-lo" i tampoc tinc parella així que s' han acabat les opcions perquè per mi ara mateix no tenir parella vol dir no poder tenir fills, no per qüestions de concepció sinó per qüestions de companyia,oi que ho he dit que no em veig capaç de tenir fills sola? a més perquè no, tenir una parella també significa compartir despeses i problemes, diga'm egoista!
Després està el tema habitatge, en els temps que corren pot algú sol com jo arribar a comprar-se una casa, pis, apartament, diga-li com vulguis? jo crec que no, vés a saber quin banc em donaria una hipoteca ara, i està clar, sense hipoteca, no hi ha entrada pel pis ni tampoc diners suficients per afrontar les mensualitats.
Sense casa propia és poc probable també optar a una adopció oi? si és probable que quan se m' acabi el contracte no me'l renovin i em vegi al carrer ningú s' atreviria a donar-me un nen al meu càrrec veritat? per no parlar de les despeses, també econòmiques, que vol dir adoptar un nen. A més m' ha semblat entendre de l'orgàn competent en adopcions de la generalitat que un requisit per poder optar-hi és ser matrimoni o parella de fet. Llavors les persones solteres no tenen oportunitat?
I un dia i un altre apareixen a les notícies nens que han estat abandonats, al carrer, en contenidors, llençants dins d' una bossa de plàstic per sobre el mur d' una casa només acabar de néixer i em dic, vols dir que a aquests nens no els hauríem de posar més facilitats perquè trobéssin una persona que els donés tota l' estima que els seus pares no els van voler donar? el món és ple de nens que han estat abandonats pels seus pares biològics per un motiu o un altre que no qüestionaré. Nens que conforme passin els anys se sentiran cada vegada més desarrelats per una família que no els ha volgut, hauríem de mirar de trobar-los llar, de propietat o de lloguer el més aviat possible per no allargar la seva pena. I el món també és ple de gent disposada a estimar petites persones forànies incondicionalment i a canvi de res.
Però les coses tristament funcionen així, no hi han diners a la butxaca, no hi lloc on viure ni família que crear. Les bones intencions poc compten.

dubtes

quina sort que hi hagin persones que per molt lluny que les tinguis sempre sembli que estan al teu costat. Hi ha amb qui he estat fins a 2 i 3 anys sense mantenir contacte i sense preguntes, sense situacions estranyes apareixen de nou com si ens haguéssim vist ahir, amb el mateix humor, amb el mateix parlar, amb la mateixa gràcia i amb la mateixa amistat retrovada, com si el temps no hagués passat. Amb la mateixa complicitat i confidència de sempre.
I en aquest moment de dubte, penso en això. En que és més raonable apreciar a aquells que per molt temps que passi saps que pots comptar-hi si algún dia et cal que no pas a aquells que tot i el contacte continu et fan de més i de menys segons com bufa el vent i la situació en la que es trobin.
És una sort, una tranquil.litat saber que només em cal dir necessito... voldria... m' ajudes... perquè es posin en acció.

poseida

sí poseida per un mega encostipat que sembla que s' ha instal.lat dins meu. És com un alter ego diabólic que se m' ha ficat dins i no pensa marxar. I així estic entre mocadors, mocs, mal de cap, tos... i una veu que em va i ve des de fa un parell de dies. Quin malestar!

em sembla que ara sí em pesen els anys

crec que estic començant a notar el pes dels 30. Els dies s'em fan inaguantables

com ho podria fer?

com podria envoltar-me d' una bombolla on no hi pogués passar res ni ningú més que aquells a qui jo els ho permeto?
hi ha dies en que m'agradaria aillar-me de tal manera del món que m'ho imagino i tot. Ficar-me dins una bombolla espaiosa, transparent, on no hi entrés el so, des d' on mirar als altres però sense que et molestessin. Un lloc confortable on poder estar en silenci, en calma, amb una caloreta que t' envolta i reconforta i on fins i tot volar quan et vingui de gust, gravetat 0.
Sona estrany oi? però el cert és que m' ho he imaginat més d' una vegada. No hi ha telèfon, no hi ha gent, només jo amb mi mateixa. I reconec que aquesta fase tan bèstia no pot ser per sempre però i una estoneta només? és que l' empresa hauria de tenir una habitació del pànic, un lloc on refugiar-se i on algú et fes un massatget de 15 minuts que et relaxés i et tornés la tranquil.litat ni que fós per mitja horeta més. Perquè hi ha dies, que ja no se si comptar fins a 80.000, fotre un crit o arrencar a plorar, que és el que habitualment faig. Hi ha dies, massa sovint trobo, que no estic bé amb mi mateixa i que qualsevol cosa sem posa malament.
I arrives a casa i fan sálvame, amb aquells crits que foten també aquesta gent... parlant tots a la vegada... buuufff, respira, respira penso, tot passarà.
Noto que conforme passa el temps m'és més fàcil carregar-me de forma més ràpida. Perdo la paciència. Tot m' afecta massa i sempre de forma negativa. Em prenc les coses fatal. I penso, perquè t' ho prens tan a pit? si per molt que t' emprenyis dona tot seguirà igual. Jo fent la feina que faig, els altres fent la feina que fan, jo cobrant el que cobro... no exageris perquè hi ha coses que són inamobibles i facis el que facis, per molt que t'esforcis, ningú et donarà res pel teu esforç.
I la sensació dins meu és de buit, un buit enoooorrrme. Un buit que augmenta amb l' angoixa de veure que et retreuen res i que no veuen en canvi les moltes coses bones que faig, o que crec que faig, que igual tampoc...
Vols un consell Montse? o aprens a dir el que penses sense que el que has dit t' afecti fins al punt de sentir-te malament i d' arrivar a casa i posar-te a plorar perquè has estat sincera o aprens a fer la rialleta, a quedar bé amb tothom i a que et rellisqui tot.

Doncs saps que? no veig cap de les dues coses clares. Hi hauré de continuar pensant però no es pot viure a la defensiva. De moment a falta de bombolla, intentaré distreure'm amb alguna cosa que no m' acabi fent plorar, que últimament no és gens fàcil. Perquè poso música i ploro, miro una película i ploro, llegeixo un llibre i ploro també