M'agrada la sensació d'arribar a casa i no trobar-hi a ningú. A vegades també em caldria arribar a casa i trobar-hi a algú que m'estigués esperant amb inpaciència sí, però això no passa, i no he experimentat aquesta sensació gaires vegades com per tenir-ho tan present.
M'agrada la sensació d'arribar a casa i trobar-ho tot en silenci, saber que només hi sóc jo ni que sigui per un parell d'hores i que el carrer i la gent queden enrera, aquest és un moment reconfortant. Sempre he cregut que el lloc on vivim ha de ser per cadascú un oasi de tranquil.litat, hi arrivem i arrivem al nostre lloc, al nostre món, on ningú ens pot fer mal. Fora, estem exposats a qualsevol cosa, així que la llar hauria de ser un lloc on sentir-nos segurs, un lloc de calma. Clar que quan es viu sòl això és més facil de controlar... jo habitualment m'hi sento segura a casa.
No he estat mai una persona de grans expectatives, no em faré rica treballant, ni tampoc en tinc la intenció, no he sapigut tampoc mai on vull arribar, no he tingut mai cap meta (que hauria de voler ser la presidenta d'una gran multinacional? i que en faria de la multinacional? aquestes coses no són per mi no sóc gens ambiciosa) probablement el tenir tantes poques vegades les coses clares és el que em fa ser tan dubitativa i vulnerable, massa crec, diria que simplement vaig tirant i no tinc ni idea de cap a on, no m'he marcat cap limit i a sobre les poques vegades que he tingut les coses clares doncs resulta que han sortit malament així que perquè proposar-se res.
Arrivaré mai a tenir un fill? m'agradaria però qui sap, ara mateix no puc pagar ni el lloguer d'un pis així que la cosa és bastant improbable. Arrivaré mai a compartir la vida amb algú, a trobar un company de viatge que m'estimi tal com sóc, sense condicions i allò...fins que la mort ens separi...? voluntat no me'n falta però tampoc depen tan sols de mi.
La vida és capritxosa i a vegades et castiga sense una raó evident, i és vulnerable també, potser fins i tot més que jo, cal anar amb compte perquè un dia resulta que les coses es capgiren i el moviment rotatiu de la terra fa que el fil s'enredi cada cop més i més sense poder aturar-lo i tampoc pots desfer-ne l'embolic.
Què a que ve tot això? doncs a res. Avui he posat per escrit un dels meus moments de silenci.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
A qui no li agrada un moment de silenci??? Xo en la seva justa mesura com tot! Q et sentis segura en un lloc és genial però has de rescatar el teu esperit aventurer!!!
Mira Montse la vida m'ha anat ensenyant que no és pot viure de cara al futur... cada dia i pas a pas... xo això si: al màxim, a tope, sense deixar-nos res en el tinter... A vegades és difícil xo si t'ho prens com a filosofia de vida sovint t'acaba fent les coses més fàcils.
Publica un comentari a l'entrada