L'aneguet lleig

No us heu sentit mai com l'aneguet lleig del conte? como la hermana fea de la película? jo sí, i últimament bastant sovint. M'estic tornant paranòica, no se que em passa, no encaixo enlloc i tinc la sensació que la gent em mira raro.
M'explico, és com una por al món exterior, a casa hi estic molt bé, puc anar en pijama, maquillada, sense maquillar, en xandall, amb tejans, ... el que sigui però no penso massa en el meu aspecte perquè m'hi trobo bé. Però quan sóc fora de casa, (clar que no m'atabalo a arreglar-me més del normal per sortir però perquè hauria de fer-ho si quan soc dins no ho faig i estoy la mar de bien?) em vesteixo simplement normal però quan poso els peus al carrer em noto desentonar. Llavors la gent em mira i penso clar es que mira com vas, t'hauries d'haver posat una altra cosa o t'hauries d'haver maquillat, si et maquillessis una mica estaries més mona i et sentiries millor.
Fins al punt de que he començat a fer-ho, ara intento maquillar-me al matí (dins uns limits clar) i tot i així continuo pensant que no estic bé, que m'he passat amb el rímel, que m'he passat amb la base, que el color no m'escau... mil coses.
I quan no... em miro al mirall i és allò de mira que fatal portes avui el cabell, aquest color no queda bé (però si acabo d'anar a la pelu pràcticament!!!) i les ulleres? uns dies no estan mal i altres són refotudament enormes, en fan el nas més gran del que el tinc....
Perquè no dec poder pensar: ostres m'estan mirant! claro es que soy tan guapa, tan sexi i tan estupenda como para no mirarme... i en canvi de seguida penso perquè em miren així? no m'estranya como soy tan fea...
Realment m'he abandonat tant? estic vivint una mena de crisi d'identitat em sento mutar la pell.