avui sessió de peluqueria per començar el dia, per veure's una mica diferent ja de bon matí.
Que tindran les peluqueres amb les planxes? facis el que et facis, sempre t' acaben planxant el cabell. Què no sabem acabar la feina d' una altra manera?
hola, hola... si el tallat ja queda perfecte no cal planxar-lo, no quedarà millor per això. I a més als que tenim la cara petita, si ens planxeu el cabell, no sen's veu cap hombre! visca l' acabat natural i el volum!
dijous, 11 de novembre del 2010
dilluns, 8 de novembre del 2010
dijous, 4 de novembre del 2010
Per fi un curs profitós
després d' haver assistit a multitud de jornades, cursos... i d' haver vist quantitat de ponències he de dir que les jornades d' il.luminació als museus del Museu de Lleida han estat de les més profitoses que he vist.
És habitual que un vagi a aquest tipus d' actes molt il.lusionat, esperant trobar respostes a coses que el preocupen i que al final, un cop hi és, resulti que les ponències i els conferenciants tenen poc a veure amb el que s' esperava d' elles. Generalment, molta teoria, molta retorica que es dóna un cop i una altre donant voltes sobre la mateixa qüestió, repetició rera repetició i tot acaba sent un discura aigualit.
Aquesta vegada, tot i la càrrega tècnica, de física, ingenieria, que jo no em veig amb cor de memoritzar, el regust general ha estat bo. Conceptes en principi difícils per algú com jo que s' han explicat amb una sencillesa imprescindible per poder transmetre'ls. En definitiva, un transcurs bastant clar i entendor i força proximitat.
Ens ha quedat clar, els leds encara no estan llestos per ser utilitzats en museografia. Cal esperar. Está claro?
És habitual que un vagi a aquest tipus d' actes molt il.lusionat, esperant trobar respostes a coses que el preocupen i que al final, un cop hi és, resulti que les ponències i els conferenciants tenen poc a veure amb el que s' esperava d' elles. Generalment, molta teoria, molta retorica que es dóna un cop i una altre donant voltes sobre la mateixa qüestió, repetició rera repetició i tot acaba sent un discura aigualit.
Aquesta vegada, tot i la càrrega tècnica, de física, ingenieria, que jo no em veig amb cor de memoritzar, el regust general ha estat bo. Conceptes en principi difícils per algú com jo que s' han explicat amb una sencillesa imprescindible per poder transmetre'ls. En definitiva, un transcurs bastant clar i entendor i força proximitat.
Ens ha quedat clar, els leds encara no estan llestos per ser utilitzats en museografia. Cal esperar. Está claro?
dissabte, 30 d’octubre del 2010
Lo que bien empieza mal acaba
Doncs sí, avui el dia ha començat amb bon peu. Una sensació estranyament feliç
m' envoltava sense saber perquè.
He arribat i m' he posat mans a la feina. idees, idees, idees. Estic en una espiral de creació i idees noves. Sense saber com apareixen nous projectes dins el meu cap, un munt de cosetes, de probabilitats, d' hipòtesis, com un brain storming. Noves visites que s' han d' acabar de perfilar, o que s' han de perfilar del tot. però tot apareix així, de sobte, sense pensar-hi massa i serà qüestió de que comenci a apuntar-ho perquè són tantes coses que quan vulgui reprende-ho en serio no recordaré com anava.
I arrivo a casa i les sensacions canvien totalment. Algú a forçat els panys del trasters i han quedat oberts. No falta res però la idea de que qualsevol hagi estat a l' edifici sense saber-ho m' espanta. I si la propera vegada intenten entrar al pis? que faré?
La porta del carrer resulta que l' havien manipulat perquè tot i tancant-la es pugui obrir sense clau des de fora. La solució més fàcil sembla ser canviar el pany però ara ja res tornarà a ser el mateix. Haurem de dormir amb un ull obert atents a qualsevol soroll o moviment estrany quan estiguem a casa i esperar que al tornar qualsevol dia no ens trobem el pis buit o el que és pitjor esperar que ningú vulgui entrar al pis quan siguem dins. Ja no sé quan podré tornar a dormir tranquil.la
m' envoltava sense saber perquè.
He arribat i m' he posat mans a la feina. idees, idees, idees. Estic en una espiral de creació i idees noves. Sense saber com apareixen nous projectes dins el meu cap, un munt de cosetes, de probabilitats, d' hipòtesis, com un brain storming. Noves visites que s' han d' acabar de perfilar, o que s' han de perfilar del tot. però tot apareix així, de sobte, sense pensar-hi massa i serà qüestió de que comenci a apuntar-ho perquè són tantes coses que quan vulgui reprende-ho en serio no recordaré com anava.
I arrivo a casa i les sensacions canvien totalment. Algú a forçat els panys del trasters i han quedat oberts. No falta res però la idea de que qualsevol hagi estat a l' edifici sense saber-ho m' espanta. I si la propera vegada intenten entrar al pis? que faré?
La porta del carrer resulta que l' havien manipulat perquè tot i tancant-la es pugui obrir sense clau des de fora. La solució més fàcil sembla ser canviar el pany però ara ja res tornarà a ser el mateix. Haurem de dormir amb un ull obert atents a qualsevol soroll o moviment estrany quan estiguem a casa i esperar que al tornar qualsevol dia no ens trobem el pis buit o el que és pitjor esperar que ningú vulgui entrar al pis quan siguem dins. Ja no sé quan podré tornar a dormir tranquil.la
dimecres, 27 d’octubre del 2010
un record constant
uns dies ja amb trenta anys a sobre i continúo cuinant com sempre, ficant-me a la cuina cada dos per tres, així doncs segueixo igual, almenys en això. De cara a l' hivern escudella almenys un cop per setmana, o dos, o tres... depen del fred. Que bé un plat d' escudella a la nit quan el fred apreta i saps que a fora està glaçant.
La cuina em fa pensar sempre en la meva àvia, que el proper gener farà ja un any que no hi és. La veig sempre dins la seva cuina, fos l' hora que fos. primer a comprar i després a cuinar. Arreglant mongetes tendres collides de l' hort per congelar-les, o preparant unes bledes amb patates d' aquelles que quan era petita només menjava a casa la iaia, no hi havia forma de fer-me menjar bledes enlloc més. També la recordo quan arribava de cole a les tardes i berenava davant la tele amb els meus cosins. La iaia sempre procurant que no ens faltés de res.
L' escudella me la recorda especialment, és un dels seus plats dels que encara em sembla poder recordar-ne fins i tot el gust. Que bona! escudella amb pollastre, botifarra, ossos de vedella... nap, patata... i aquella pilota! boníííssima! ningú l' ha preparada mai igual.
Imagino que aquest bon record fa que acostumi a preparar escudella moltes vegades i que intenti que cada cop que ho faig em quedi una mica més bona. I la veig, primer la carn, després les verdures i per acabar la pilota! millor dit les pilotes! perquè si la meva mare sempre ha ficat a l'olla una sola pilota gegant, la iaia en feia moltes de petites perquè tothom tingués la seva al plat. Jo també ho faig així, manies o bons records.
I com no es llença res la farina blanca que sobra d' arrebossar les pilotes s' afegeix també a l' olla i serveix per espesir el caldo.
Quina llàstima no haver après a fer aquells marracons de vici dels que me'n menjava fins i tot dos plats plens! la iaia era una gran cuinera, s' ho prenia amb dedicació i l' escudella i els macarrons són els dos plats que més em fan pensar en ella.
La cuina em fa pensar sempre en la meva àvia, que el proper gener farà ja un any que no hi és. La veig sempre dins la seva cuina, fos l' hora que fos. primer a comprar i després a cuinar. Arreglant mongetes tendres collides de l' hort per congelar-les, o preparant unes bledes amb patates d' aquelles que quan era petita només menjava a casa la iaia, no hi havia forma de fer-me menjar bledes enlloc més. També la recordo quan arribava de cole a les tardes i berenava davant la tele amb els meus cosins. La iaia sempre procurant que no ens faltés de res.
L' escudella me la recorda especialment, és un dels seus plats dels que encara em sembla poder recordar-ne fins i tot el gust. Que bona! escudella amb pollastre, botifarra, ossos de vedella... nap, patata... i aquella pilota! boníííssima! ningú l' ha preparada mai igual.
Imagino que aquest bon record fa que acostumi a preparar escudella moltes vegades i que intenti que cada cop que ho faig em quedi una mica més bona. I la veig, primer la carn, després les verdures i per acabar la pilota! millor dit les pilotes! perquè si la meva mare sempre ha ficat a l'olla una sola pilota gegant, la iaia en feia moltes de petites perquè tothom tingués la seva al plat. Jo també ho faig així, manies o bons records.
I com no es llença res la farina blanca que sobra d' arrebossar les pilotes s' afegeix també a l' olla i serveix per espesir el caldo.
Quina llàstima no haver après a fer aquells marracons de vici dels que me'n menjava fins i tot dos plats plens! la iaia era una gran cuinera, s' ho prenia amb dedicació i l' escudella i els macarrons són els dos plats que més em fan pensar en ella.
dijous, 21 d’octubre del 2010
A les portes dels 30
Quan queda poc més d' un dia per cumplir els 30 anys no se pas on sóc. He fet coses, han passat coses, moltes durant aquest temps, bones, dolentes, millors i pitjors. Coses que m' agradaria recuperar i d' altres que preferiria deixar enrera. El cert és que és ben veritat allò de que no es pot recuperar el temps perdut i en aquest punt on em trobo tinc un regust d' insatisfacció per no haver complert alguns propòsits i desitjos, el mateix que pot tenir qualsevol persona amb una mica humana al veure que se li escapa el temps suposo. Pertant no crec que sigui gaire diferent als demés i considero que qualsevol pot sentir o pensar el que jo sento ara. Un bocí d' incertessa.
Tot i així em sento orgullosa d' haver tirat endavant amb moltes coses que creia difícils, amb moltes coses que em feien por o respecte. Amb moltes coses que mai havia imaginat que podia fer i que han resultat convertir-se en les millors experiències del que porto de vida, si més no han resultat ser experiències de superació personal que m' han fet créixer com a persona per molt complicades que hagin estat. He conegut punts de vista que mai pensaba que podia tenir, he après, he experimentat, m' he posat al límit, he plorat, he rigut i he conegut persones que seré incapaç d' oblidar mai i a les que reservo un troç de cor i d' estima. He viscut.
I a hores d' ara una pregunta fàcil de fer-se a un mateix seria com he d' encarar el futur? diuen que els 30 marquen un abans i un després, que són una etapa decisiva de creixement i assentament personal. potser sí que ho són? potser no ho sabré fins que no hagi complert els 40. Afronto el futur a curt plaç perquè no se que passarà demà. I perquè no tinc ganes de fer planificacions que al no cumplir-se em facin sentir estúpida com tantes altres vegades. El millor serà aprendre a conformar-se tot i que això pugui semblar una postura cobard. El món és dels valents, dels que arrisquen per aconseguir el que volen i a vegades surt bé i a vegades malament. Veient com està el món... jo ni se el que vull ni he estat mai valenta.
Tot i així em sento orgullosa d' haver tirat endavant amb moltes coses que creia difícils, amb moltes coses que em feien por o respecte. Amb moltes coses que mai havia imaginat que podia fer i que han resultat convertir-se en les millors experiències del que porto de vida, si més no han resultat ser experiències de superació personal que m' han fet créixer com a persona per molt complicades que hagin estat. He conegut punts de vista que mai pensaba que podia tenir, he après, he experimentat, m' he posat al límit, he plorat, he rigut i he conegut persones que seré incapaç d' oblidar mai i a les que reservo un troç de cor i d' estima. He viscut.
I a hores d' ara una pregunta fàcil de fer-se a un mateix seria com he d' encarar el futur? diuen que els 30 marquen un abans i un després, que són una etapa decisiva de creixement i assentament personal. potser sí que ho són? potser no ho sabré fins que no hagi complert els 40. Afronto el futur a curt plaç perquè no se que passarà demà. I perquè no tinc ganes de fer planificacions que al no cumplir-se em facin sentir estúpida com tantes altres vegades. El millor serà aprendre a conformar-se tot i que això pugui semblar una postura cobard. El món és dels valents, dels que arrisquen per aconseguir el que volen i a vegades surt bé i a vegades malament. Veient com està el món... jo ni se el que vull ni he estat mai valenta.
diumenge, 17 d’octubre del 2010
quan les sorpreses estan a la ordre del dia
Mira que et sembla conèixer sempre prou bé a la gent però sempre hi ha alguna cosa amb la que et poden sorprendre. Coses inesperades o coses que realment esperaves però que pensaves que no arribarien mai a ser, desconcert. Realment es pot arribar tan lluny? hi ha gent tant i tant interessada?? és increible el que es pot arribar a descobrir com si res en qüestió de dies.
I jo no se que pensar...
I jo no se que pensar...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
