Avui doble sessió va, perquè acabo d'obrir el correu i tinc un missatge de l'anna dient que he abandonat el blog, dos personajillos també m'han dit una cosa semblant aquesta tarda a la feina... (però si tampoc hi han senyals de vida en aquest blog que aquí l'unica que em comenta ja sabem qui és...)
No cal que facis vaga de fam anna!! no cal! aquests dies he estat ficada en altres temes i no he tingut massa temps per escriure, ja deia abans que tampoc se massa que dir i això no ajuda.
Però ja tornaré a arrencar ja...
De moment una superfelicitació pel teu primer anyet de blog anneta que continuis mantenint la teva gràcia i "salero" i ens en facis particeps a tots!
dimarts, 12 de febrer del 2008
Que no escric res!!
Ehhh que fa dies que no escric res al blog! tampoc se massa que dir, suposo que això va a ratxes uns dies tens moltes ganes d'escriure i d'altres, com ara no tens paraules.
El meu dia a dia es bastant convencional així que res de nou tampoc! Em conecto i em lio a fer altres coses, soc un desastre...
Tic una miqueta encostipada, em fa mal la gola i no dormo gaire bé això fa que encara estigui més xafada, em paso el dia menjant pastilletes i caramels i intentant beure coses calentes però amb el fred que paso l'únic que puc fer és enganxar-me al radiador. Demà un altre cop a treballar i així van passant els dies (per cert pels que insistiu i insistiu en que m'he aprimat aquestes vacances sapigueu que encara no amb 15 dies gràcies als aliments baixos en greix i guarreries que ens posen per dinar he recuperat tota la panxa)
Demà a la tarda a comprar unes entradetes pel teatre... si no s'han exaurit clar! que tot podria ser! i a veure que faig els dies de festa, no se que faré ja pensaré alguna cosa que ara no en tinc ganes eh... más claro el agua!!
Aquesta setmana tinc festa per sant valentí, ya tiene guasa!! espero no haber de trepitjar massa el carrer per no atabalar-me amb tants "corazoncitos" i angelets que intenten fotre't una fletxa a l'ull (perquè a mi abans que al cor me la fotrien a l'ull segur :-) són una amenaça home!)
San valentí és el sant del meu iaio, mira potser faig de neta ideal i vaig a veure'l i tot...
Ah perquè us acabeu de convèncer de lo torpe que soc, porto dos dies intentant colocar-me les lentilles, és impossible!! aquesta cosa tan gran no hi entra dins el meu ull!!! són enormes!!! si tanco una mica l'ull se'm dobleguen... que no podria ser una mica normal jo??? però si ja me les havia posades un parell de vegades brrrrrrrrrrrrufff em desespero home!! aquest matí ho he hagut de deixar perquè feia tard i ara a la tarda he desistit un altre cop aburrida també...sóc torpe torpe eh... quina ràbia!
El meu dia a dia es bastant convencional així que res de nou tampoc! Em conecto i em lio a fer altres coses, soc un desastre...
Tic una miqueta encostipada, em fa mal la gola i no dormo gaire bé això fa que encara estigui més xafada, em paso el dia menjant pastilletes i caramels i intentant beure coses calentes però amb el fred que paso l'únic que puc fer és enganxar-me al radiador. Demà un altre cop a treballar i així van passant els dies (per cert pels que insistiu i insistiu en que m'he aprimat aquestes vacances sapigueu que encara no amb 15 dies gràcies als aliments baixos en greix i guarreries que ens posen per dinar he recuperat tota la panxa)
Demà a la tarda a comprar unes entradetes pel teatre... si no s'han exaurit clar! que tot podria ser! i a veure que faig els dies de festa, no se que faré ja pensaré alguna cosa que ara no en tinc ganes eh... más claro el agua!!
Aquesta setmana tinc festa per sant valentí, ya tiene guasa!! espero no haber de trepitjar massa el carrer per no atabalar-me amb tants "corazoncitos" i angelets que intenten fotre't una fletxa a l'ull (perquè a mi abans que al cor me la fotrien a l'ull segur :-) són una amenaça home!)
San valentí és el sant del meu iaio, mira potser faig de neta ideal i vaig a veure'l i tot...
Ah perquè us acabeu de convèncer de lo torpe que soc, porto dos dies intentant colocar-me les lentilles, és impossible!! aquesta cosa tan gran no hi entra dins el meu ull!!! són enormes!!! si tanco una mica l'ull se'm dobleguen... que no podria ser una mica normal jo??? però si ja me les havia posades un parell de vegades brrrrrrrrrrrrufff em desespero home!! aquest matí ho he hagut de deixar perquè feia tard i ara a la tarda he desistit un altre cop aburrida també...sóc torpe torpe eh... quina ràbia!
dijous, 7 de febrer del 2008
Moments de silenci
M'agrada la sensació d'arribar a casa i no trobar-hi a ningú. A vegades també em caldria arribar a casa i trobar-hi a algú que m'estigués esperant amb inpaciència sí, però això no passa, i no he experimentat aquesta sensació gaires vegades com per tenir-ho tan present.
M'agrada la sensació d'arribar a casa i trobar-ho tot en silenci, saber que només hi sóc jo ni que sigui per un parell d'hores i que el carrer i la gent queden enrera, aquest és un moment reconfortant. Sempre he cregut que el lloc on vivim ha de ser per cadascú un oasi de tranquil.litat, hi arrivem i arrivem al nostre lloc, al nostre món, on ningú ens pot fer mal. Fora, estem exposats a qualsevol cosa, així que la llar hauria de ser un lloc on sentir-nos segurs, un lloc de calma. Clar que quan es viu sòl això és més facil de controlar... jo habitualment m'hi sento segura a casa.
No he estat mai una persona de grans expectatives, no em faré rica treballant, ni tampoc en tinc la intenció, no he sapigut tampoc mai on vull arribar, no he tingut mai cap meta (que hauria de voler ser la presidenta d'una gran multinacional? i que en faria de la multinacional? aquestes coses no són per mi no sóc gens ambiciosa) probablement el tenir tantes poques vegades les coses clares és el que em fa ser tan dubitativa i vulnerable, massa crec, diria que simplement vaig tirant i no tinc ni idea de cap a on, no m'he marcat cap limit i a sobre les poques vegades que he tingut les coses clares doncs resulta que han sortit malament així que perquè proposar-se res.
Arrivaré mai a tenir un fill? m'agradaria però qui sap, ara mateix no puc pagar ni el lloguer d'un pis així que la cosa és bastant improbable. Arrivaré mai a compartir la vida amb algú, a trobar un company de viatge que m'estimi tal com sóc, sense condicions i allò...fins que la mort ens separi...? voluntat no me'n falta però tampoc depen tan sols de mi.
La vida és capritxosa i a vegades et castiga sense una raó evident, i és vulnerable també, potser fins i tot més que jo, cal anar amb compte perquè un dia resulta que les coses es capgiren i el moviment rotatiu de la terra fa que el fil s'enredi cada cop més i més sense poder aturar-lo i tampoc pots desfer-ne l'embolic.
Què a que ve tot això? doncs a res. Avui he posat per escrit un dels meus moments de silenci.
M'agrada la sensació d'arribar a casa i trobar-ho tot en silenci, saber que només hi sóc jo ni que sigui per un parell d'hores i que el carrer i la gent queden enrera, aquest és un moment reconfortant. Sempre he cregut que el lloc on vivim ha de ser per cadascú un oasi de tranquil.litat, hi arrivem i arrivem al nostre lloc, al nostre món, on ningú ens pot fer mal. Fora, estem exposats a qualsevol cosa, així que la llar hauria de ser un lloc on sentir-nos segurs, un lloc de calma. Clar que quan es viu sòl això és més facil de controlar... jo habitualment m'hi sento segura a casa.
No he estat mai una persona de grans expectatives, no em faré rica treballant, ni tampoc en tinc la intenció, no he sapigut tampoc mai on vull arribar, no he tingut mai cap meta (que hauria de voler ser la presidenta d'una gran multinacional? i que en faria de la multinacional? aquestes coses no són per mi no sóc gens ambiciosa) probablement el tenir tantes poques vegades les coses clares és el que em fa ser tan dubitativa i vulnerable, massa crec, diria que simplement vaig tirant i no tinc ni idea de cap a on, no m'he marcat cap limit i a sobre les poques vegades que he tingut les coses clares doncs resulta que han sortit malament així que perquè proposar-se res.
Arrivaré mai a tenir un fill? m'agradaria però qui sap, ara mateix no puc pagar ni el lloguer d'un pis així que la cosa és bastant improbable. Arrivaré mai a compartir la vida amb algú, a trobar un company de viatge que m'estimi tal com sóc, sense condicions i allò...fins que la mort ens separi...? voluntat no me'n falta però tampoc depen tan sols de mi.
La vida és capritxosa i a vegades et castiga sense una raó evident, i és vulnerable també, potser fins i tot més que jo, cal anar amb compte perquè un dia resulta que les coses es capgiren i el moviment rotatiu de la terra fa que el fil s'enredi cada cop més i més sense poder aturar-lo i tampoc pots desfer-ne l'embolic.
Què a que ve tot això? doncs a res. Avui he posat per escrit un dels meus moments de silenci.
dimecres, 6 de febrer del 2008
Sitges 08
Ahir a la nit com marca la tradició la plantilla del Museu i Espai audiovisual van anar cap a sitges a veure la rua de l'extermini del carnestoltes.
Anar-hi és tota una història perquè no només hi anem sinó que hi anem disfressats (bueno...aquest any jo vaig optar per no fer-ho i he de dir que vaig anar bastant més a gust, això d'anar amb unes pintes...no és massa per mi així que crec que l'any que ve tampoc em disfressaré)
El carnestoltes comença amb el guarnir-se, que últimament fem en grup així que ja animem la festa abans de sortir de casa. Un vestit per aquí una perruca cap allà, pintallavis, rimel... i sempre amb presses que anem tard.
Quan arrivem sopar i cap al carrer a veure les carrosses i a passar fred! aquests any no ha plogut potser per això fotia més rasca. A ballar al mig del carrer i a veure les pintes que porta la gent. Diria que aquest any les hem vistes gairebé totes! (les carrosses i les pintes també)
La retirada toca no massa tard perquè la majoria treballen l'endemà, com és un dimarts..., je,je jo tinc festa avui així que més relax encara. Tot i així crec que aquest ha estat un dels anys que més hem allargat, els de manresa deurien arrivar a casa a les 4h i a les 7h torne-m'hi cap a treballar! Avui a dormir dora nens...
Està bé aquesta sortida que fem en "família" que no està mal veure's les cares fora del museu i si és amb un vestit de sevillana i un jerani al cap millor encara.
El carnestoltes de sitges és tot un aconteixement per nosaltres que no ens podem saltar, som més menys però cada any toca i els preparatius comencen al gener. Aquest any força gent nova al grup.
Aquesta escapadeta i la que fem a Port aventura a l'estiu són d'aquelles que apuntem a l'agenda ;-)
dilluns, 4 de febrer del 2008
L'aneguet lleig
No us heu sentit mai com l'aneguet lleig del conte? como la hermana fea de la película? jo sí, i últimament bastant sovint. M'estic tornant paranòica, no se que em passa, no encaixo enlloc i tinc la sensació que la gent em mira raro.
M'explico, és com una por al món exterior, a casa hi estic molt bé, puc anar en pijama, maquillada, sense maquillar, en xandall, amb tejans, ... el que sigui però no penso massa en el meu aspecte perquè m'hi trobo bé. Però quan sóc fora de casa, (clar que no m'atabalo a arreglar-me més del normal per sortir però perquè hauria de fer-ho si quan soc dins no ho faig i estoy la mar de bien?) em vesteixo simplement normal però quan poso els peus al carrer em noto desentonar. Llavors la gent em mira i penso clar es que mira com vas, t'hauries d'haver posat una altra cosa o t'hauries d'haver maquillat, si et maquillessis una mica estaries més mona i et sentiries millor.
Fins al punt de que he començat a fer-ho, ara intento maquillar-me al matí (dins uns limits clar) i tot i així continuo pensant que no estic bé, que m'he passat amb el rímel, que m'he passat amb la base, que el color no m'escau... mil coses.
I quan no... em miro al mirall i és allò de mira que fatal portes avui el cabell, aquest color no queda bé (però si acabo d'anar a la pelu pràcticament!!!) i les ulleres? uns dies no estan mal i altres són refotudament enormes, en fan el nas més gran del que el tinc....
Perquè no dec poder pensar: ostres m'estan mirant! claro es que soy tan guapa, tan sexi i tan estupenda como para no mirarme... i en canvi de seguida penso perquè em miren així? no m'estranya como soy tan fea...
Realment m'he abandonat tant? estic vivint una mena de crisi d'identitat em sento mutar la pell.
M'explico, és com una por al món exterior, a casa hi estic molt bé, puc anar en pijama, maquillada, sense maquillar, en xandall, amb tejans, ... el que sigui però no penso massa en el meu aspecte perquè m'hi trobo bé. Però quan sóc fora de casa, (clar que no m'atabalo a arreglar-me més del normal per sortir però perquè hauria de fer-ho si quan soc dins no ho faig i estoy la mar de bien?) em vesteixo simplement normal però quan poso els peus al carrer em noto desentonar. Llavors la gent em mira i penso clar es que mira com vas, t'hauries d'haver posat una altra cosa o t'hauries d'haver maquillat, si et maquillessis una mica estaries més mona i et sentiries millor.
Fins al punt de que he començat a fer-ho, ara intento maquillar-me al matí (dins uns limits clar) i tot i així continuo pensant que no estic bé, que m'he passat amb el rímel, que m'he passat amb la base, que el color no m'escau... mil coses.
I quan no... em miro al mirall i és allò de mira que fatal portes avui el cabell, aquest color no queda bé (però si acabo d'anar a la pelu pràcticament!!!) i les ulleres? uns dies no estan mal i altres són refotudament enormes, en fan el nas més gran del que el tinc....
Perquè no dec poder pensar: ostres m'estan mirant! claro es que soy tan guapa, tan sexi i tan estupenda como para no mirarme... i en canvi de seguida penso perquè em miren així? no m'estranya como soy tan fea...
Realment m'he abandonat tant? estic vivint una mena de crisi d'identitat em sento mutar la pell.
diumenge, 3 de febrer del 2008
La cabra de l'Anna
Si recordeu fa uns dies parlava del meu horòscop xinès. Doncs de l'anneta diuen això els xinitos:
es un saco de nervios despistado y simpático. Le gustan los lujos (això deu ser el duplex) y la vida facil, pero como no tiene madera de líder necesita de alguien en quien valerse.
Se organiza mal, no le va someterse a estrictas rutinas, pero es habil en complacer a aquellos con capacidad de ayudarle.
De gustos delicados. Enamoradiza, es amante del placer, caprichosa, sufre con las penas amorosas pero tiene talento para acceder a una vida cómoda a través del amor.
Su destino es emparejarse o asociarse con personas que tienen capacidad para hacer dinero.
Su mundo es el de la fantasia, la meditación, la poesía. Aficionada a la eligión y a las creencias esotéricas.
Tiene una sensibilidad cutivadora. Errática y a veces hábil en los negocios. Amable y subjetiva, necesita apoyo.
Huye del conflicto. Su aspecto inocente disimula su carácter estratega. Avanza por instinto gracias a su percepción. Su atractivo le abre puertas.
es un saco de nervios despistado y simpático. Le gustan los lujos (això deu ser el duplex) y la vida facil, pero como no tiene madera de líder necesita de alguien en quien valerse.
Se organiza mal, no le va someterse a estrictas rutinas, pero es habil en complacer a aquellos con capacidad de ayudarle.
De gustos delicados. Enamoradiza, es amante del placer, caprichosa, sufre con las penas amorosas pero tiene talento para acceder a una vida cómoda a través del amor.
Su destino es emparejarse o asociarse con personas que tienen capacidad para hacer dinero.
Su mundo es el de la fantasia, la meditación, la poesía. Aficionada a la eligión y a las creencias esotéricas.
Tiene una sensibilidad cutivadora. Errática y a veces hábil en los negocios. Amable y subjetiva, necesita apoyo.
Huye del conflicto. Su aspecto inocente disimula su carácter estratega. Avanza por instinto gracias a su percepción. Su atractivo le abre puertas.
La tornada
Aquest és el primer post del mes de febrer. La tornada a la feina s'ha traduït en no tenir temps per escriure al blog, almenys no durant els pocs dies que portem de mes. No és que m'endugui feina a casa, que va! és que com abans tenia el dia lliure i podia anar cap a aquí i cap allà, al matí, a la tarda, enllestia coses i em podia dedicar a escriure però ara les coses que he de fer les faig sense remei al sortir de la feina, al vespre al arribar a casa aquests dies no m'he connectat, i tampoc faré servir cap de les 8 hores de l'horari de treball al museu per escriure al blog...
La tornada al món laboral ha estat mogudeta, més que per l'acumulamenta de feina pels "encàrregs" familiars. Divendres, plegant, vaig acompanyar a la meva tieta i al meu cosí a l'autònoma, ell havia de fer la prova pels mossos dissabte al matí i com no hi havien anat mai doncs cap a la UAB d'expedició a ensenyar-los el camí i a trobar l'aula de l'exàmen.
L'aula jo ja no l'havia localitzat a la guia de l'estudiant (encara en guardo una), que raro..., però resulta que un cop allà a consergeria pregunto i em diuen que "el aula 23 no existe" pues mira... ja els podrien donar un aula que existis als futurs mossos per examinar-se no? el bon senyor ens va dir que al matí s'esperés fora que els anirien cridant per aules a l'obrir i ja els durien a la que toqués.
Fins aquí bé, allà tot està igual, o gairebé, i això m'agrada, així és més facil recordar velles vivències quan et mous pel campus.
Després de la UAB a comprar les provisions pel dur matí d'exàmens del meu cosí, sucs, aigua, galetes, barretes de cereals... no es morirá de gana no...
Una pizzeta per sopar i a fer nones que no hi ha temps per res més.
L'endemà dissabte, claro toca tornar a la UAB perquè me tia no fos cas que es perdés... doncs ni más ni menos que a les 6 del matí em vaig llevar (perdón, em van fer llevar), havent de ser allà a les 8h. Sortida de Monistrol a les 6.45h. De tornada, parada al cremallera per esmorzar i com un clau agafant el cremallera de les 8.26h de pujada.
Al museu, tot continua igual, divendres em vaig passar el dia a la botiga, cambiant preus i no vaig poder dedicar gens de temps a mirar com havia quedat tot el tema d'escoles i grups durant el meu mes d'absència i dissabte aprofitant que l'estevet ja tornava de festa doncs a posar-me al dia.
Ah me n'oblidaba, divendres vaig fer una visita a una escola... sí, sí, arribar i moldre! una sessió d'antic egipte per l'escola Pia de Sabadell, 3r d'ESO ni más ni menos, però va anar bé, era la primera visita que feia en moooolt de temps i mira resulta que encara estic en forma. Macos, macos els de sabadell, una mica cridaners però simpàtics i bona gent.
Dissabte a la tarda un altre cop cap a manresa.
Buff aquesta nit l'he passat fatal, un mals d'esquena... he arribat tard aquest matí a la feina. Tercer dia i ja arribant tard Montse Marín... simplement no tenia ganes d'anar a treballar per haber passat mala nit i perquè no, m'aburreixo tant a la feina... com és que m'aburreixo tant? feina per fer segur que en tinc però deu ser que no m'agrada perquè odio posar-m'hi. Ja fa temps que anar a treballar és per mi com anar a cole quan era petita i sabia que tocaba fer alguna cosa que no m'agradaba fer, o quan no havia fet els deures... uns mals de panxa i un mal rotllo... uns nervis... a vegades ploro i tot. Després diuen que no sóc simpàtica, que si sempre estic de mal humor i fotent mocs a tothom... i que volen si els nervis em consumeixen no m'hi trobo bé a la feina i això em fa estar malament.
Ara mateix tinc la sensació d'haber perdut molt el temps, d'haber estat mitja vida dedicant-me a la meva formació en art, patrimoni, didàctica i culturilla en general per ara dedicar-me a una ínfima ínfima part del que representa tota aquesta formació. Esperaba més però tampoc se que és el que esperaba. Ja m'agradaria poder-me conformar, "coger el toro por los cuernos" i pensar és el que et toca nena, toca això i a tirar pa'lante i segur que no tindria tants mals de panxa cada matí, i segur que dormiria molt més tranquil.la sabent que demà em toca més del mateix, però no puc, m'és impossible, estic en un moment difícil, en un moment fins i tot pasota en el que penso "aneu tots a cagar!!! i tants anys d'examens, tants anys de fer recerques, treballs d'investigació, projectes... per això?!!!" i mira que quan faig visites m'hi trobo bé, i preparar coses noves per les escoles també m'agrada em fa pensar en com de bonica és l'ensenyança i poder compartir els meus coneixements amb tots aquests nens, amb tots aquests adolescents plens de grans i nenes amb tanga que són les generacions del futur!! m'agradaria conformar-me amb el que tinc, segur que no és tant dolent, però al mateix temps em rebenta conformar-me amb el que tinc.
La tornada al món laboral ha estat mogudeta, més que per l'acumulamenta de feina pels "encàrregs" familiars. Divendres, plegant, vaig acompanyar a la meva tieta i al meu cosí a l'autònoma, ell havia de fer la prova pels mossos dissabte al matí i com no hi havien anat mai doncs cap a la UAB d'expedició a ensenyar-los el camí i a trobar l'aula de l'exàmen.
L'aula jo ja no l'havia localitzat a la guia de l'estudiant (encara en guardo una), que raro..., però resulta que un cop allà a consergeria pregunto i em diuen que "el aula 23 no existe" pues mira... ja els podrien donar un aula que existis als futurs mossos per examinar-se no? el bon senyor ens va dir que al matí s'esperés fora que els anirien cridant per aules a l'obrir i ja els durien a la que toqués.
Fins aquí bé, allà tot està igual, o gairebé, i això m'agrada, així és més facil recordar velles vivències quan et mous pel campus.
Després de la UAB a comprar les provisions pel dur matí d'exàmens del meu cosí, sucs, aigua, galetes, barretes de cereals... no es morirá de gana no...
Una pizzeta per sopar i a fer nones que no hi ha temps per res més.
L'endemà dissabte, claro toca tornar a la UAB perquè me tia no fos cas que es perdés... doncs ni más ni menos que a les 6 del matí em vaig llevar (perdón, em van fer llevar), havent de ser allà a les 8h. Sortida de Monistrol a les 6.45h. De tornada, parada al cremallera per esmorzar i com un clau agafant el cremallera de les 8.26h de pujada.
Al museu, tot continua igual, divendres em vaig passar el dia a la botiga, cambiant preus i no vaig poder dedicar gens de temps a mirar com havia quedat tot el tema d'escoles i grups durant el meu mes d'absència i dissabte aprofitant que l'estevet ja tornava de festa doncs a posar-me al dia.
Ah me n'oblidaba, divendres vaig fer una visita a una escola... sí, sí, arribar i moldre! una sessió d'antic egipte per l'escola Pia de Sabadell, 3r d'ESO ni más ni menos, però va anar bé, era la primera visita que feia en moooolt de temps i mira resulta que encara estic en forma. Macos, macos els de sabadell, una mica cridaners però simpàtics i bona gent.
Dissabte a la tarda un altre cop cap a manresa.
Buff aquesta nit l'he passat fatal, un mals d'esquena... he arribat tard aquest matí a la feina. Tercer dia i ja arribant tard Montse Marín... simplement no tenia ganes d'anar a treballar per haber passat mala nit i perquè no, m'aburreixo tant a la feina... com és que m'aburreixo tant? feina per fer segur que en tinc però deu ser que no m'agrada perquè odio posar-m'hi. Ja fa temps que anar a treballar és per mi com anar a cole quan era petita i sabia que tocaba fer alguna cosa que no m'agradaba fer, o quan no havia fet els deures... uns mals de panxa i un mal rotllo... uns nervis... a vegades ploro i tot. Després diuen que no sóc simpàtica, que si sempre estic de mal humor i fotent mocs a tothom... i que volen si els nervis em consumeixen no m'hi trobo bé a la feina i això em fa estar malament.
Ara mateix tinc la sensació d'haber perdut molt el temps, d'haber estat mitja vida dedicant-me a la meva formació en art, patrimoni, didàctica i culturilla en general per ara dedicar-me a una ínfima ínfima part del que representa tota aquesta formació. Esperaba més però tampoc se que és el que esperaba. Ja m'agradaria poder-me conformar, "coger el toro por los cuernos" i pensar és el que et toca nena, toca això i a tirar pa'lante i segur que no tindria tants mals de panxa cada matí, i segur que dormiria molt més tranquil.la sabent que demà em toca més del mateix, però no puc, m'és impossible, estic en un moment difícil, en un moment fins i tot pasota en el que penso "aneu tots a cagar!!! i tants anys d'examens, tants anys de fer recerques, treballs d'investigació, projectes... per això?!!!" i mira que quan faig visites m'hi trobo bé, i preparar coses noves per les escoles també m'agrada em fa pensar en com de bonica és l'ensenyança i poder compartir els meus coneixements amb tots aquests nens, amb tots aquests adolescents plens de grans i nenes amb tanga que són les generacions del futur!! m'agradaria conformar-me amb el que tinc, segur que no és tant dolent, però al mateix temps em rebenta conformar-me amb el que tinc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
