Avui torno a sentir damunt meu la llosa del temps perdut, la sensació de no tirar endavant i d' haver-me quedat enrera, en algun punt del meu camí.
I dubtant de si podré mai acabar de rependre els passos he recordat el meu blog, aquell lloc on tot sovint hi escribia i que sembla ara més que mai que ha quedat obsolet.
Què curiós rellegir coses que has escrit fa tan de temps i que curiós, que escriure en aquest mínim espai d' un lloc enorme de ves a saber on, resulti fins i tot íntim davant la immensitat del facebook. Aquest és un espai reservat per mi i pels meus pensaments i pels pocs que estiguin interessats a llegir-los.
Durant aquest temps de silenci he retrobat companyies, m' he perdonat algunes coses de mi mateixa i també he après a perdonar per retrobar la calma. Però a vegades la companyia tot i que bona, te un punt incòmode, i és que de moment sé que tot i que ho intento, no se perdonar l' engany.
Aquest és un moment en que les meves pors reapareixen i en el que allò que semblava evident dins el meu cap i que s' havia intentat amagar, veu finalment la llum.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
eiiiiii, què curiós, justament aquest cap de setmana jo pensava en el teu blog, aquell ALAKATOMBE que seguia i que també un dia vaig deixar de seguir. Avui després de gairebé un any l'he tornat a buscar al google, mai em vaig aprendre la l'adreça, i creu-me que no tenia cap esperança en que estès, encara, viu. Quan he vist que hi havia una entrada d'ahir he sentit calma, aquella calma que un sent quan retrobes les coses on les va deixar. Gràcies ALAKATOMBE!!!!!!!!!!!!!!!!!
Publica un comentari a l'entrada