de susto en susto

Avui hem passat un dia de nervis.
La Núria més que jo, ha patit una bona estona perquè tenia una visita i tenia molta por de fer-la. No és una persona a la que tingui una especial desconfiança a l'hora de fer les visites. Simplement s'atabala i té por de fer-ho malament quan es tracta de grups d'adults. No enten que allò que explica amb nens és perfectament capaç de explicar-ho a una persona adulta perquè creu que els grans fem preguntes més meticuloses i que la poden posar en un compromís.
No ha estat per puteria que li he dit que la visita l'havia de fer ella, ha estat perquè crec que ha de superar aquestes situacions de pànic que li agafen i vull donar-li tota la confiança del món perquè crec que ho fa més bé del que creu.
El més fàcil per a ella hagués estat que jo li hagués agafat el grup. Llavors ella hagués respirat tranquil.la i la setmana vinent hauriem viscut la mateixa situació una altra vegada.
Deixar passar els problemes no és una bona sol.lució perquè tard o dora les pors tornen a aparèixer i tornem a sentir-nos completament inútils, incapaços de afrontar-les. És allò d'amagar el cap sota l'ala.
No es pot obviar tot eternament perquè llavors acabariem per no fer res.
Intento ajudar-la de mil maneres de donar-li tots els cops de mà que pugui, d' oferir-li els meus consells i els meus coneixements. És el que he intentat fer sempre amb tothom i no em sembla que sigui gens irracional.
Per això crec que avui ha fet un gran pas, m'ha demanat que l'acompanyés per no trobar-se tant sola, la visita l'ha fet ella i ara només falta que reflexioni que pot fer millor per la propera vegada fer-ho més bé encara. Pot estar ben orgullosa del que ha superat avui. Per aprendre cal equivocar-se i aquestes situacions me les conec de primera mà. La vida és una història de superació personal.
Jo també he passat molts atacs de nervis per culpa de les visites. Por a que el que et puguin preguntar, por a dir res malament, por a oblidar-te d'alguna cosa important... coses que et generen ansietat i perds el món de vista. Tot això en el meu cas es tradueix en nits sense dormir, diarrees, vòmits, febres... però quan dius l'última frase de tot el "discurs" la pujada d'adrenalina és immensa i la sensació de benestar i de satisfacció no te preu. I ho dic jo que sempre he viscut amb l'esperança de que la visita s'anul.lés, de que el grup no vingués... crec que només una vegada em vaig veure completament incapaç de fer una visita guiada, fins al punt de demanar que la fes algú altre i vaig acabar sentint que l'hauria d'haver fet jo.
A força d'anar fent visites les pors disminueixen perquè arriba el dia en què trobes una tonteria plantejar-te com seran les persones del grup, quines preguntes impertinents em faran... però per arribar a aquesta "comoditat" cal començar amb un primer pas que no és gens, gens agradable i que va seguit de molts petits passos a vegades agradables i a vegades menys.