El diari

Una de les coses que més m'ha impactat a Amsterdam ha estat la Casa Museu de l'Ana Frank, la seva història és molt coneguda, com ho són també les mil i una històries que tots hem sentit sobre l'holocaust però passejar-se per un escenari tan real com aquest és inigualable.

Allà dins es pot palpar l'ambient, l'horror, la resignació d'una família i les pors d'una nena de 13 anys, que es deuen multiplicar per unes trescentes mil vegades al visitar qualsevol dels camps on van ser deportats.

Des de que vaig fer el treball de recerca de batxillerat sobre els catalans als camps d'extermini nazis m'he sentit molt vinculada a la segona guerra mundial i als camps de concentració.

Quan tens l'oportunitat de parlar amb supervivents com ho he fet jo (en el meu cas amb supervivents de Mathausen que és on van anar a parar la majoria de "rojos" espanyols des de l'exil.li francès després que Franco els deixés en mans de Hitler) te n'adones com de petit pot arribar a fer-se un ésser humà davant d'una barbàrie d'aquestes característiques, el dolor i l'angoixa que transmeten les seves paraules no deu ser ni una mil.lèssima part del que van arribar a experimentar aleshores, i veus també com per damunt de tot, per damunt del dolor que resulta de reviure aquells moments, la voluntat comuna és parlar-ne per que ningú ho oblidi, parlar-ne per que tothom ho conegui amb l'objectiu de que no es torni a repetir. A això també hi contribueix el llegat de l'Ana Frank.

Desgraciadament dia rere dia veiem als diaris, als telenotícies... mostres d'humilacions infrahumanes i de tragèdies similars que no poden fer més que recordar temps enrera i fer-me pensar que és que no n'aprenem? cal tot això? realment ningú sembla tenir compasió per ningú en aquest món en el que vivim.

Encara que sembli mentida no he llegit el diari de l'Ana Frank, el vaig comprar allà i el vaig trobar en català!. Penso que és el millor souvenir que he pogut portar d'Amsterdam.

Sempre des de petita he volgut tenir un diari, on escriure les meves vivències, on explicar els meus pensaments i tot i així mai ho he fet, sempre m'ha donat la sensació de que me'n acabaria cansant, que ho descuidaria perquè amb el temps acabaria per no escriure-hi. Però un diari tampoc és una redacció obligada que hagis de fer cada dia abans d'anar a dormir oi? i que passa si hi escrius durant un temps i després ho deixes per reprendre-ho més endavant? no res. Qui sap, potser algún dia d'aquests m'hi animi.