brrrrrrrrrrrr que més pot passar?

després d' una cosa l' altra però últimament tots els esdeveniments tenen un regust amarg, negatiu, és que pot passar res més encara????
les humitats ja s' assequen però la marca que han deixat, ahí sigue. La tele sense funcionar i van passant els dies. La feina s' acumula, molt! quin descontrol! mi mente ya no es lo que era, no arribo a tot. Regals per fer, en pocs, poquíssims dies i jo sense saber que regalar. I un aniversari que s'acosta, el meu, que dedueixo no serà el que m' esperava.
brrrrrrrrrrrrrr
M' envaig a experimentar a la cuina a veure si em distrec!

humitats

pluja, pluja i més pluja, amb el que m' agrada que plogui i ara això es converteix en taques d' humitat pel pis! quina merda, quina merda, quina merda! el meu petit refugi s' enfonsa o més ben dit s' inunda.

What happens to you?

Els millors amics no són els que et segueixen la corrent, no són els que et diuen que sí quan volen dir no, no són amb els que pots comptar només per coses alegres i tampoc aquells que comparteixen sempre la teva opinió.
Algú que es mereix se catalogat d'amic deu ser aquell que és capaç de donar-te una opinió sincera de les coses, per molt dura o poc agradable que sigui i no aquell que es dedica a dir-te només el que vols sentir.
Donar una opinió sincera pot ser molt difícil sobretot perquè sempre intentes dir sense voler ferir. Però quan els temes són desagradables i a sobre hi ha una implicació emocional saps que per molt que ho vulguis disfressar el dolor està garantit. Hi han coses, hi han temes, que són complicats "de adornar" per molt que s' intenti.
Caldria potser que un mirés més enllà del seu nas i deixés de pensar en si mateix per un moment, potser caldria preguntar-se "i als altres? que els passa als altres?" Mirar somewhere over de rainbow per descobrir que no tothom està en contra teva, per descobrir que els núvols no només s' alcen damunt el teu cap, que cadascú arrossega el seu núvol que li fa ombra. I potser així entendre que ja n' hi ha prou del jo, jo, jo, jo.
Faré el que pugui

anades i vingudes

viatjar, viatjar i viatjar. No hi ha qui em pari.
Madrid, Bilbao en quatre dies, encantador i en canvi també esgotador,i per postres un munt de feina acumulada a la taula que... m' espera!! i un telèfon que no deixa de sonar, que... també m' espera!! i això i allò i lo de más allà i encara queda Segorbe i Pamplona, i totes aquelles ciutats a les que algú se li pugui acudir on enviar-me durant els dies que quedin pel mig.
La setmana que ve, primera escola.

La responsabilitat tiene un lado oscuro, muy muy oscuro. Ummmm, respira...!

ups no se que dir

arribo tan cansada que no puc ni escriure i avui no ha estat un dia especialment dur. Dia de retrobades i de sensacions estranyes, a vegades una mirada o un somriure valen molt més que la gran parrafada i no cal dir res més. S' endevina el final.
I ara a esperar l' hora de Mujeres Desesperadas, no m' ho perdo mai. Ai, jo sí que estic deseperada...que serà de mi?

avui m' han fet un regalet

Avui he rebut un regal que no esperaba, un teixit fet a mà de Guatemala, que xulo!!!! m' ha fet molta ilusió.
No se que en faré el penjo?
Guatemala ha de ser bonic, Tikal!!!
però a falta d' anar-hi estic esperant un viatget més proper, el de Madrid! ja en tinc ganes. A veure com pinta la setmana i d' aquí res cap a Madrid, peruqè m' agradarà tant aquesta ciutat que no me'n canso mai d' anar-hi?

un pes a sobre

Avui torno a sentir damunt meu la llosa del temps perdut, la sensació de no tirar endavant i d' haver-me quedat enrera, en algun punt del meu camí.
I dubtant de si podré mai acabar de rependre els passos he recordat el meu blog, aquell lloc on tot sovint hi escribia i que sembla ara més que mai que ha quedat obsolet.
Què curiós rellegir coses que has escrit fa tan de temps i que curiós, que escriure en aquest mínim espai d' un lloc enorme de ves a saber on, resulti fins i tot íntim davant la immensitat del facebook. Aquest és un espai reservat per mi i pels meus pensaments i pels pocs que estiguin interessats a llegir-los.
Durant aquest temps de silenci he retrobat companyies, m' he perdonat algunes coses de mi mateixa i també he après a perdonar per retrobar la calma. Però a vegades la companyia tot i que bona, te un punt incòmode, i és que de moment sé que tot i que ho intento, no se perdonar l' engany.
Aquest és un moment en que les meves pors reapareixen i en el que allò que semblava evident dins el meu cap i que s' havia intentat amagar, veu finalment la llum.